D'ensenyança

Neomitologia marciana de l’imperi romà

circularitat_grey«El que jo us digui, Ròmul i Rem eren fills del déu Mart, i van fundar Roma. Ergo, els romans van ser els primers marcians que van poblar la Terra…». El deixeble explicava les seves teories amb convenciment enmig d’una rotllana de companys mentre esperaven que arribés el mestre. «Els romans habitaven el planeta Mart però, a causa de les tempestes solars, la seva atmosfera es va anar afeblint fins que l’aigua va desaparèixer de la seva superfície. Això va provocar un canvi climàtic tan extrem que va fer que la vida hi fos pràcticament impossible i va obligar els marcians a fugir del seu planeta». Els deixebles estaven bocabadats amb aquell relat. Un d’ells va córrer cap al mestre que arribava pel passeig. «Aquell diu que els marcians, quan van arribar a la Terra, van fundar l’imperi romà i que les naus…». El mestre el tallà en sec. «Dis-li a aquell astròlic que es deixi estar de marcianades i passeu cap a dins que avui vinc de mala jeia: algun espavilat m’ha pispat les espardenyes mentre feia una becaina sota una olivera i porto mitja hora caminant descalç».

Anuncis
Estàndard
Articles

Amàsia

Fa uns dies vaig llegir la notícia que la revista Nature ha publicat els resultats d’un estudi realitzat per investigadors de la Facultat de Geologia i Geofísica de la Universitat de Yale. En aquest treball es planteja la hipòtesi que els 5 continents actuals es reunificaran d’aquí a aproximadament 100 milions d’anys en un de sol que, entre la comunitat científica, s’ha convingut anomenar Amàsia (contracció d’Amèrica i Euràsia). En aquest nou bloc terrestre que s’aglutinarà al voltant del Pol Nord a causa del magnetisme que aquest exerceix, Alaska i Sibèria quedaran unides a través d’una gran serralada, Amèrica del Sud girarà cap al nord, Austràlia s’adherirà a Indoxina i de la península Ibèrica no en quedarà ni rastre. Sembla que el darrer cop que tota la massa terrestre va estar unida va ser fa 300 milions d’anys en el supercontinent anomenat Pangea. La disposició dels 5 continents va quedar més o menys configurada com la coneixem actualment fa només 65 milions d’anys. Evidentment tot plegat té a veure amb la deriva dels continents i amb el moviment de les plaques tectòniques i té un munt d’implicacions: en el terreny climàtic, en la generació dels corrents oceànics, en l’activitat sísmica i volcànica, en la distribució de les espècies animals… Tenint en compte que l’espècie humana va aparèixer fa escassament 200.000 anys és més que probable que d’aquí a 100 milions d’anys ja no quedarà ni un sol dels nostres congèneres sobre la capa de la Terra. Molt i molt abans haurem estat engolits per un altre tipus d’unificació globalitzadora –l’especulativa i neoliberalitzadora– que haurà dut a la misèria gairebé 7.000 milions de persones en benefici d’uns quants centenars de milers d’ambiciosos espavilats. L’altra possibilitat és que la setmana vinent impacti un gran asteroide sobre les poltrones del planeta i provoqui l’extinció d’aquesta colla de dropos fills de sa mare.

(Article publicat a la revista digital AraPonent.cat el 16/02/2012)
Estàndard
Articles

El final dels principis

(Article publicat a la revista Paper de Vidre, 53, setembre de 2009)

Al principi fou l’espai, el temps, la matèria, la col·lisió, l’energia. L’univers que ens acull és expansió, projecció, linealitat infinita. Una dimensió difícil de capir per a la capacitat de raciocini de l’ésser humà, parent sofisticat i pretensiós dels cianobacteris que van colonitzar el planeta blau fa 3.800 milions d’anys. Obvietat núm. 1 La Terra és esfèrica, rodona; circular si m’apures. Una forma agraïda que impera en l’imaginari sapiens i que, al capdavall, ha acompanyat l’evolució de la nostra espècie: primer va ser la roda, després la moneda i, més recentment, la pilota de futbol. La cadència humana té a veure amb l’etern retorn, amb la rotació, potser per imitació dels astres (i ara no parlo de futbol). L’humà és propens a la digressió, al bucle, a la circularitat infinita. Progressa amb penes i treballs en la cadena espai-temps perquè ho fa traçant cercles, bagues, anelles que es van enllaçant. El concepte temporal humà està construït en base a l’arbitrarietat i a la ciclicitat, paràmetres gairebé impossibles perquè, com és sabut, el temps avança linealment i implacablement, com l’univers que ens embolcalla. Continua llegint

Estàndard