Llibres, Noms propis, Retalls

Tu quoque, Tabucchi?

«Arribes altre cop al riu, ara els embarcadors estan deserts, els vaixells han plegat el servei, ja no hi ha ningú. T’asseus al pedrís de la ribera del riu, l’aigua és fangosa i inquieta, potser és la marea alta i el riu s’escola amb dificultat, saps que és tard, però no pas en el sentit del rellotge, al teu voltant l’hora és vasta, solemne, gran com l’espai: una hora immòbil que no està senyalada damunt el quadrant, i tanmateix lleugera com un sospir, ràpida com una llambregada.»

Antonio Tabucchi (1943 – 2012)

Petits equívocs sense importància (Ed. Pòrtic, 1986), pàg. 88

Anuncis
Estàndard
Diccions, Gràfica

El mar pot esperar


El mar pot esperar, originalmente cargada por Eduard Ribera.

Tornaré al casalot dels anys primers per fer-m’hi vell, d’una vegada i per totes. Al llarg dels camins, només el mar m’ha fet oblidar d’on venia. Vinc del riu; i del sol que esquerda les pedres terra endins. Ara ja sé que el mar pot esperar. Serà quan el riu se m’endugui, d’una vegada i per sempre.

Estàndard
Memòria, Noms propis

Me’n recordo (2)

Recordo que el pare ens baixava texans Levi’s d’Andorra; i discos; i Toblerone. Recordo quan el pare arribava d’Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses. Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield. Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l’Amèrica d’Igualada a descansar. Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu. Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.

Estàndard
Gràfica, Paratges

Pont temàtic

L’Arno baixava generós. Ens el miràvem des de Ponte Vecchio, assetjat per un exèrcit ingent de megapíxels. Era un divendres qualsevol però Florència estava impossible. Passat el pont, vam fer un menú al Bordino i després la migdiada als jardins del palau dels Pitti.

Estàndard
D'ensenyança

El riu

El mestre passejava per la vora del riu. Una dona plorava desconsolada perquè l’aigua se li havia endut el cossi de la roba bruta. “Un cossi de roba bruta no mereix les teves llàgrimes; i doncs, per què plores?”, digué el mestre. “Perquè al cossi hi anava el millor vestit del meu home: em matarà!”. El mestre parlà: “Digues al teu home que uns bandits t’han assaltat i t’han robat el cossi”. La dona se’l mirà estranyat. “Però això és mentida”, digué la dona. El mestre somrigué i comença a caminar riu avall. Aleshores s’aturà. “He sentit a dir que uns bandits corren per la contrada; me’n vaig a explicar-ho als meus deixebles”. La dona somrigué, s’esquinçà la camisa i s’embrutà la cara de fang.

Estàndard