Articles, Noms propis

Qui vols que et mani?

Fa uns dies vaig sentir a la ràdio que l’Orquestra Filharmònica de Berlín havia endegat el procés per a la substitució del seu director l’any 2018, moment en què l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Els músics que integren l’orquestra (129 instrumentistes de nacionalitats diverses) proposaran en votació individual el nom d’un candidat per substituir-lo. En primera ronda, vot lliure: qualsevol director de qualsevol lloc del món. En segona ronda, a triar entre els 8 noms més votats. Al guanyador d’aquesta votació l’orquestra li proposarà si accepta l’encàrrec de dirigir-la. Continua llegint

Anuncis
Estàndard
Articles, Llibres, Noms propis

La festa de la primavera

Es compleixen gairebé dues setmanes del darrer sant Jordi i els llibres ja han retornat a les prestatgeries, a les rebotigues dels llibreters i als dipòsits dels distribuïdors. Alguns d’ells, els títols més venuts, encara tindran recorregut en la campanya d’estiu o, a tot estirar, en la de Nadal. Passat aquest termini, la majoria dels 43.070 títols diferents que s’han venut en aquesta diada esplèndida d’abril a Catalunya, segons el Gremi de Llibreters, hauran acabat la seva vida útil i estaran condemnats a l’oblit.

Estem de celebració, però. Aquest any s’han venut 1 milió i mig llarg d’exemplars, per valor de 20,35 milions d’euros. Un 4% més de llibres i un 6% més de facturació que l’any anterior. Els responsables de vendes i de polítiques estan satisfets pel canvi de tendència, que vol dir que després d’uns quants anys les gràfiques de negoci tornen a enfilar-se. Tornem al creixement, ni que sigui un dia a l’any, en el consum cultural. Continua llegint

Estàndard
Articles

Per què el castellà no ha de ser llengua oficial

Avui em permeto contraposar algunes idees a la columna que, sota el títol «Per què el castellà ha de ser oficial», va publicar fa uns dies el Francesc Puigpelat, amb el qual compartim espai a Nació Lleida i veïnat balaguerí d’origen i a qui aprofito per saludar cordialment.

Totalment d’acord, Francesc, que la nova república catalana ha de ser un instrument al servei de tots els ciutadans. Sóc dels qui creu que si el nou Estat no ha de servir per garantir un bon regiment de la cosa pública, ja se’l poden ben confitar. Continua llegint

Estàndard
Articles

Despropòsits principalment aeroportuaris

Segons va comunicar la delegació de la Generalitat a Lleida a mitjan desembre, l’aeroport d’Alguaire gestionarà entre gener i març més de 80 vols, la majoria amb passatgers britànics i israelians que vénen per practicar esports de neu.

Fantàstic, direu. Rendibilitzem les inversions i dinamitzem el turisme a les malaguanyades terres de Ponent. Però, ai. No és ben bé així. La majoria d’esquiadors que aterren a Alguaire no fan cap a Boí-Taüll, Espot o Port Ainé (per citar tres de les pistes deficitàries de les quals som copropietaris tots els catalans via el nostre govern), sinó que tenen com a destinació Andorra. El mateix delegat del govern admet que «el factor preu i l’oferta de shopping andorrans pesen molt». I, si ho diu, deuen pesar de veritat. Continua llegint

Estàndard
D'ensenyança

El botet

Un deixeble que venia d’un poble petit s’adreçà al mestre amb cara de preocupat. «Els del poble de la vora diuen que si a partir d’ara volem comprar al seu mercat haurem de parlar el seu dialecte», li explicà. El mestre se sorprengué. «Que no us enteníeu fins ara?» El deixeble li respongué: «Sí, però diuen que el nou prefecte vol que tots els pobles agregats parlem la seva llengua perquè és més civilitzada». El mestre es posà les mans al cap. «Ja hi tornem a ser; un altre megalòman provincià amb complex de superioritat que té ganes de tocar el botet».

Estàndard
.OBRA, Bergadan, Llibres

Algunes reflexions sobre ‘La vida assistida’

La vida assistida és un joc de miralls que explora la frontera entre la realitat i la ficció i s’hi recrea. Intenta demostrar que la vida és una experiència tan absurda, tan estranya, tan misteriosa, tan incomprensible, que ben bé podria ser una història inventada.

Els primers esborranys de la novel·la els vaig iniciar el 2007. Veníem d’uns anys d’eufòria desbocada en què tothom era ric perquè tothom comprava a crèdit i això va crear el miratge d’un món teòricament perfecte, barroerament perfecte. D’un món de façana i màniga ampla on tothom era molt important, d’una societat prepotent que va democratitzar el luxe i que va generar una davallada moral incalculable que ens ha conduït on ens ha conduït i que tindrà les conseqüències que tindrà. Una situació, d’altra banda, que estan aprofitant els més espavilats per instaurar un nou sistema econòmic i de valors que farà que el gruix de la població estigui sotmesa i controlada durant les properes dècades. Bergadan, que és un dels protagonistes de La vida assistida, observa i reflexiona. I en les seves reflexions parla, entre altres coses, d’aquesta decadència moral, parla des del record d’un món que ha deixat d’existir, parla d’uns valors que sembla que s’hagin perdut definitivament.

Segons Bergadan, el món ha esdevingut un reality show global basat en 4 pilars primordials: el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria. És a dir, i en paraules planeres: la política, el futbol, els successos i la fama,  que són els 4 pecats capitals de l’era moderna. En aquest món, lamentablement, ja no hi tenen cabuda ni la literatura ni la filosofia, ni cap disciplina que impliqui el pensament com s’ha anat demostrant en aquest nostre país amb les successives lleis d’Educació que s’han aprovat els darrers anys i que han acabat destruint la mateixa possibilitat de l’Educació.

Estàndard
Articles

Ja té pebrots

(Article per a l’AraPonent.cat)

Fa uns dies es va saber la notícia que el Ministeri de Defensa està estudiant tancar temporalment l’acadèmia de suboficials de Talarn. Automàticament van saltar totes les alarmes i els prohoms de la demarcació i més enllà van encomanar-se al santcristo gros. Mal moment per perdre una font d’ingressos d’aquesta magnitud. Un centre del qual en depèn l’economia de tota una comarca. 800 llocs de treball, 3oo de directes i 500 d’indirectes, que no és poca cosa! Tenen raó, podreu pensar. Si tanca el centre, el Pallars Jussà (14.374 habitants el 2011) estaria tocat de mort. Continua llegint

Estàndard