Autoretrats, Contraccions

Nit dels temps

L’escriptor sap que, de sempre, la humanitat ha tingut necessitat d’escoltar d’històries que, més enllà del pur entreteniment, han permès la transmissió d’experiència, coneixement i memòria de generació en generació. D’aquí la tradició oral que arrenca en la nit dels temps, d’aquí la mitologia, les llegendes, les faules, les rondalles, les cançons, la lírica tradicional i els contes de la vora del foc. L’evolució de la humanitat no s’entendria sense aquest corpus ingent de literatura que ha contribuït a la construcció dels nostres usos i costums, de la nostra cultura i, en conseqüència, de la nostra ètica i del nostre dret. La literatura moderna beu encara dels tòpics i dels llocs comuns de la literatura més ancestral. I quan diu literatura moderna, l’escriptor pensa en la producció llibresca, però també pensa en el teatre, el cinema, la publicitat i qualsevulla forma contemporània de narrativa digital. Som el que som, en bona mesura, gràcies a les històries que ens han explicat o que hem llegit. Essent així, l’escriptor capeix amb claredat meridiana que hi hagi personatges molt interessats que la literatura s’aparti dels plans d’estudis. Els mateixos personatges interessats a imposar nous usos i costums, una nova cultura, una nova ètica i, al capdavall, un nou sistema de lleis i de valors que retorni el gruix de la societat a la inexperiència, al desconeixement i a la desmemòria que imperava en la remota i llunyana nit dels temps.

Estàndard
Articles

Amàsia

Fa uns dies vaig llegir la notícia que la revista Nature ha publicat els resultats d’un estudi realitzat per investigadors de la Facultat de Geologia i Geofísica de la Universitat de Yale. En aquest treball es planteja la hipòtesi que els 5 continents actuals es reunificaran d’aquí a aproximadament 100 milions d’anys en un de sol que, entre la comunitat científica, s’ha convingut anomenar Amàsia (contracció d’Amèrica i Euràsia). En aquest nou bloc terrestre que s’aglutinarà al voltant del Pol Nord a causa del magnetisme que aquest exerceix, Alaska i Sibèria quedaran unides a través d’una gran serralada, Amèrica del Sud girarà cap al nord, Austràlia s’adherirà a Indoxina i de la península Ibèrica no en quedarà ni rastre. Sembla que el darrer cop que tota la massa terrestre va estar unida va ser fa 300 milions d’anys en el supercontinent anomenat Pangea. La disposició dels 5 continents va quedar més o menys configurada com la coneixem actualment fa només 65 milions d’anys. Evidentment tot plegat té a veure amb la deriva dels continents i amb el moviment de les plaques tectòniques i té un munt d’implicacions: en el terreny climàtic, en la generació dels corrents oceànics, en l’activitat sísmica i volcànica, en la distribució de les espècies animals… Tenint en compte que l’espècie humana va aparèixer fa escassament 200.000 anys és més que probable que d’aquí a 100 milions d’anys ja no quedarà ni un sol dels nostres congèneres sobre la capa de la Terra. Molt i molt abans haurem estat engolits per un altre tipus d’unificació globalitzadora –l’especulativa i neoliberalitzadora– que haurà dut a la misèria gairebé 7.000 milions de persones en benefici d’uns quants centenars de milers d’ambiciosos espavilats. L’altra possibilitat és que la setmana vinent impacti un gran asteroide sobre les poltrones del planeta i provoqui l’extinció d’aquesta colla de dropos fills de sa mare.

(Article publicat a la revista digital AraPonent.cat el 16/02/2012)
Estàndard
Articles

El carro, els bous i les esquetlles

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l’optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d’alta velocitat; dels camps d’aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d’endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s’ha exhaurit, ens trobem els bous a l’esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d’anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l’inici d’una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l’ha salvat el calendari de la legislatura i l’aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l’esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d’anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat
Estàndard
Articles

L’estat del malestar

El panorama que s’obre al nostre davant per als propers anys no és gaire encoratjador. El context de crisi actual sembla no tenir fi o com a mínim no sembla tenir una resolució gens simpàtica. No sé si serà aquest 2011 quan veurem la llum al final de túnel. El que sospito és que a la sortida d’aquest túnel trobarem un paisatge radicalment diferent al que vam deixar quan els qui regeixen la cosa pública es van dignar a admetre que havíem entrat en recessió econòmica. Aquesta no serà una crisi més. Serà la crisi. La que posa en evidència que el sistema ha tocat sostre i que el món ‒com a mínim el món occidental‒ ja mai més no podrà tornar a ser com l’havíem conegut fins ara. Entre altres coses perquè hi ha un munt d’elements nous que condicionen el restabliment de la situació anterior:

la deslocalització de la producció industrial, el progressiu exhauriment per sobreexplotació d’alguns recursos naturals, l’encariment de l’extracció del petroli, l’allargament de la perspectiva de vida, l’entrada massiva en el sistema de consum de les economies emergents, l’escalfament del planeta… Una sèrie multifactorial d’ingredients que, sumats a la susceptibilitat dels mercats financers, posen el sistema en escac i requereixen l’enduriment de les condicions de vida per al gruix de la població. L’actual estat del benestar és insostenible i cal començar a prendre mesures perquè la cosa no se’n vagi en orris. Així assistim atònits a la reconversió dels nostres polítics, que passen de ser defensors dels drets dels ciutadans a zeladors directes o indirectes dels interessos del capital i, per tant, enemics potencials d’aquests mateixos ciutadans. Els governants que ens han conduït fins a aquest atzucac ara es veuen obligats, en nom de la unitat d’acció econòmica transnacional, a acatar les directrius del neoliberalisme, que preconitzen les retallades socials, el desmantellament i la privatització de la cosa pública i l’establiment de mesures dràstiques que permetin reduir el dèficit i recuperar el ritme de creixement. Els anys que han de venir ‒no en tingueu cap dubte‒, treballarem cada cop més i guanyarem cada cop menys. Gestionarem la causa comuna amb els criteris de l’empresa privada. En nom de l’eficiència, la productivitat i la rendibilitat veurem aprimar-se progressivament les prestacions i els serveis dels estats. Els ciutadans quedarem cada cop més desprotegits i sotmesos a la intempèrie dels nostres escanyats comptes corrents. Els estats seran en endavant estrictes instruments de control sobre la població i garants de la continuïtat d’un sistema basat en l’especulació i el creixement il·limitat. Hauran de maldar perquè la població es mantingui en un llindar econòmic que li permeti tenir el mínims imprescindibles per seguir consumint i retroalimentant un sistema que no condueix enlloc o, en tot cas, al seu propi exhauriment. Pinta que arran d’aquesta crisi no haurem modificat res d’estructural i que, per tant, haurem perdut l’oportunitat ‒potser una de les últimes‒ de construir un nou model de societat més sostenible, més just i més humà. Tot apunta que quan finalment sortim d’aquesta crisi, haurem fet només una fugida endavant i en el trajecte haurem perdut una part important del nostre benestar, del nostre bagatge i del nostre patrimoni col·lectiu. Benvinguts a l’estat del malestar. Ah! I, per cert, bon any nou…
Article publicat a La Bultra, gener de 2011
Estàndard