Autoretrats, Contraccions

Nit dels temps

L’escriptor sap que, de sempre, la humanitat ha tingut necessitat d’escoltar d’històries que, més enllà del pur entreteniment, han permès la transmissió d’experiència, coneixement i memòria de generació en generació. D’aquí la tradició oral que arrenca en la nit dels temps, d’aquí la mitologia, les llegendes, les faules, les rondalles, les cançons, la lírica tradicional i els contes de la vora del foc. L’evolució de la humanitat no s’entendria sense aquest corpus ingent de literatura que ha contribuït a la construcció dels nostres usos i costums, de la nostra cultura i, en conseqüència, de la nostra ètica i del nostre dret. La literatura moderna beu encara dels tòpics i dels llocs comuns de la literatura més ancestral. I quan diu literatura moderna, l’escriptor pensa en la producció llibresca, però també pensa en el teatre, el cinema, la publicitat i qualsevulla forma contemporània de narrativa digital. Som el que som, en bona mesura, gràcies a les històries que ens han explicat o que hem llegit. Essent així, l’escriptor capeix amb claredat meridiana que hi hagi personatges molt interessats que la literatura s’aparti dels plans d’estudis. Els mateixos personatges interessats a imposar nous usos i costums, una nova cultura, una nova ètica i, al capdavall, un nou sistema de lleis i de valors que retorni el gruix de la societat a la inexperiència, al desconeixement i a la desmemòria que imperava en la remota i llunyana nit dels temps.

Anuncis
Estàndard
Autoretrats

De focs i heretgies

«El dia a dia et porta a atendre les coses urgents i a ajornar les importants», constata l’escriptor. Hem convertit la nostra vida en una cursa permanent per apagar focs. I a la literatura no li proven les fogueres, com bé saben els inquisidors de tots els temps. Tot i que, val a dir-ho, entre els millors escriptors universals hi ha uns quants genis que ben bé es podrien qualificar d’incendiaris.

Estàndard
.OBRA, Bergadan, Llibres

Algunes reflexions sobre ‘La vida assistida’

La vida assistida és un joc de miralls que explora la frontera entre la realitat i la ficció i s’hi recrea. Intenta demostrar que la vida és una experiència tan absurda, tan estranya, tan misteriosa, tan incomprensible, que ben bé podria ser una història inventada.

Els primers esborranys de la novel·la els vaig iniciar el 2007. Veníem d’uns anys d’eufòria desbocada en què tothom era ric perquè tothom comprava a crèdit i això va crear el miratge d’un món teòricament perfecte, barroerament perfecte. D’un món de façana i màniga ampla on tothom era molt important, d’una societat prepotent que va democratitzar el luxe i que va generar una davallada moral incalculable que ens ha conduït on ens ha conduït i que tindrà les conseqüències que tindrà. Una situació, d’altra banda, que estan aprofitant els més espavilats per instaurar un nou sistema econòmic i de valors que farà que el gruix de la població estigui sotmesa i controlada durant les properes dècades. Bergadan, que és un dels protagonistes de La vida assistida, observa i reflexiona. I en les seves reflexions parla, entre altres coses, d’aquesta decadència moral, parla des del record d’un món que ha deixat d’existir, parla d’uns valors que sembla que s’hagin perdut definitivament.

Segons Bergadan, el món ha esdevingut un reality show global basat en 4 pilars primordials: el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria. És a dir, i en paraules planeres: la política, el futbol, els successos i la fama,  que són els 4 pecats capitals de l’era moderna. En aquest món, lamentablement, ja no hi tenen cabuda ni la literatura ni la filosofia, ni cap disciplina que impliqui el pensament com s’ha anat demostrant en aquest nostre país amb les successives lleis d’Educació que s’han aprovat els darrers anys i que han acabat destruint la mateixa possibilitat de l’Educació.

Estàndard
D'ensenyança

Per a què serveix la literatura

El mestre es va enfadar perquè cap dels deixebles no s’havia llegit el llibre que els havia recomanat la setmana anterior. «Per a què serveix la literatura? Tot el que hem de saber ens ho expliques tu de viva veu», va dir un dels deixebles des del fons. El mestre no se’n podia avenir. «La literatura té a veure amb el plaer i no amb l’obligació. La literatura és embadocar-se amb les formes que adquireixen els núvols. La literatura és contemplar com passa l’aigua d’un rierol. La literatura és la flor d’un ametller després del cru hivern. La literatura és l’enyorança d’una mare morta. La literatura és la màgia d’una paraula ben dita. La literatura, benvolguts ignorants, serveix per entendre que la vida és absolutament inintel·ligible…» El mestre recollí els seus papers i s’acomiadà dels deixebles.

Estàndard
Autoretrats

Autoretrat pantanós

L’escriptor sap que entre el punt A i el punt B la terra es converteix en aiguamoll, però així i tot prefereix travessar el xiscar abans que fer una marrada excessiva. Armat amb unes dosis importants d’inconsciència, botes de pescador i una falç, s’endinsa en un bosc de canyes, fulles, plomalls, mosquits i sangoneres. Quan finalment arriba al punt B, esgarrinxat, bleït de picades, exhaust i decebut pel poc atractiu de la seva destinació, l’escriptor treu la llibreta i anota «la literatura és una excursió arriscada que sovint procura algunes decepcions notables».

Estàndard
Autoretrats

Autoretrat (VI)

Sovint titllen l’escriptor de pessimista. Ell es defensa dient que, en el fons, practica una mena d’optimisme. Cada nit, quan s’allita, tanca els ulls i imagina que la cosa funciona d’una altra manera: un món transparent, sense engany ni traïció, sense enveja, sense conflicte. Un món on ja no és possible la literatura.

Estàndard
Articles, Noms propis

Andreu Loncà

[Retrat publicat originalment a la revista Ressò de Ponent num. 137, març de 1996]

La primera cosa que se m’acudeix sobre Andreu Loncà és que és un excel·lent company d’habitació. I m’explicaré perquè ningú no malinterpreti aquesta afirmació. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment l’Andreu a València, l’octubre de 1993, en el marc del VI Encontre d’Escriptors que organitzava l’Editorial 3 i 4. I com que suposo que el pressupost de l’organització no donava per a més, ens vam veure obligats a compartir habitació a l’hotel on ens allotjaren. Continua llegint

Estàndard