Autoretrats, Contraccions

Nit dels temps

L’escriptor sap que, de sempre, la humanitat ha tingut necessitat d’escoltar d’històries que, més enllà del pur entreteniment, han permès la transmissió d’experiència, coneixement i memòria de generació en generació. D’aquí la tradició oral que arrenca en la nit dels temps, d’aquí la mitologia, les llegendes, les faules, les rondalles, les cançons, la lírica tradicional i els contes de la vora del foc. L’evolució de la humanitat no s’entendria sense aquest corpus ingent de literatura que ha contribuït a la construcció dels nostres usos i costums, de la nostra cultura i, en conseqüència, de la nostra ètica i del nostre dret. La literatura moderna beu encara dels tòpics i dels llocs comuns de la literatura més ancestral. I quan diu literatura moderna, l’escriptor pensa en la producció llibresca, però també pensa en el teatre, el cinema, la publicitat i qualsevulla forma contemporània de narrativa digital. Som el que som, en bona mesura, gràcies a les històries que ens han explicat o que hem llegit. Essent així, l’escriptor capeix amb claredat meridiana que hi hagi personatges molt interessats que la literatura s’aparti dels plans d’estudis. Els mateixos personatges interessats a imposar nous usos i costums, una nova cultura, una nova ètica i, al capdavall, un nou sistema de lleis i de valors que retorni el gruix de la societat a la inexperiència, al desconeixement i a la desmemòria que imperava en la remota i llunyana nit dels temps.

Anuncis
Estàndard
Autoretrats

Les mosques

«Pare, per què existeixen les mosques?», va preguntar-li un dia el seu fill a l’escriptor en plena crisi econòmica. La veritat és que d’entrada es va quedar descol·locat. En la línia dels arguments més surrealistes que s’empescaven els governants d’aquella època, va estar temptat de respondre que les mosques existeixen perquè les empreses puguin vendre flit i l’ecosistema econòmic pugui mantenir el seu fragilíssim equilibri. Però en un moment de lucidesa, va tenir prou ànims per reconduir-se i imaginar una resposta molt més didàctica. «Doncs, d’això… les mosques… Sí, les mosques tenen la seva funció en el nostre ecosistema. El món és com un gran puzzle on hi ha moltes peces que encaixen i les mosques serveixen, per exemple, per alimentar les aranyes. T’has fixat mai en una teranyina? Sovint hi ha mosques enganxades i també altres insectes… Doncs això… Que les mosques serveixen, entre altres coses, perquè puguin existir les aranyes, ho entens?» El fill de l’escriptor ja feia estona que no l’escoltava i amb un bastonet empaitava unes formigues que corrien per la terrassa.

Estàndard
D'ensenyança

El mètode

A petició d’un seu cosí, el mestre va assistir en qualitat de convidat a una trobada de mestres on s’hi debatia quin era el mètode d’ensenyança més apropiat, atesos els temps de canvi que corrien. El mestre va escoltar les intervencions dels seus camarades, intentant dissimular l’escepticisme i la incredulitat davant el munt de bajanades i despropòsits que ferien les seves orelles. Arribat el moment del debat, el mestre va ser interpel·lat per un dels ponents. «Ensenyar és mostrar que la vida és un camí ple de pols i de pedres. Els temps canvien però ensenyar es basa en els infinitius de sempre: indicar, mostrar, desvetllar, explicar, corregir, entretenir, acompanyar, compartir, acotar, escoltar, qüestionar… L’únic mètode és la vocació, el sentit comú i, sobretot, la paciència», va dir el mestre. Acte seguit s’acomiadà educadament i desaparegué per la porta d’emergència.

Estàndard