Autoretrats, Contraccions

Nit dels temps

L’escriptor sap que, de sempre, la humanitat ha tingut necessitat d’escoltar d’històries que, més enllà del pur entreteniment, han permès la transmissió d’experiència, coneixement i memòria de generació en generació. D’aquí la tradició oral que arrenca en la nit dels temps, d’aquí la mitologia, les llegendes, les faules, les rondalles, les cançons, la lírica tradicional i els contes de la vora del foc. L’evolució de la humanitat no s’entendria sense aquest corpus ingent de literatura que ha contribuït a la construcció dels nostres usos i costums, de la nostra cultura i, en conseqüència, de la nostra ètica i del nostre dret. La literatura moderna beu encara dels tòpics i dels llocs comuns de la literatura més ancestral. I quan diu literatura moderna, l’escriptor pensa en la producció llibresca, però també pensa en el teatre, el cinema, la publicitat i qualsevulla forma contemporània de narrativa digital. Som el que som, en bona mesura, gràcies a les històries que ens han explicat o que hem llegit. Essent així, l’escriptor capeix amb claredat meridiana que hi hagi personatges molt interessats que la literatura s’aparti dels plans d’estudis. Els mateixos personatges interessats a imposar nous usos i costums, una nova cultura, una nova ètica i, al capdavall, un nou sistema de lleis i de valors que retorni el gruix de la societat a la inexperiència, al desconeixement i a la desmemòria que imperava en la remota i llunyana nit dels temps.

Anuncis
Estàndard
D'ensenyança

Això dels dinosaures

El mestre parlava sobre la necessitat que tenen les persones de conviure en societat. De sobte, un deixeble va aixecar el braç per fer una pregunta. «Què hagués passat si no s’haguessin extingit els dinosaures?». El mestre va respirar fondo abans de respondre. «Si no s’haguessin extingit els dinosaures, probablement els mamífers no haurien evolucionat i potser no existirien els primats, ni hauria aparegut el primer homo erectus que va viure fa dos milions d’anys i va fer possible l’aparició de l’homo sapiens fa dos-cents mil anys, del qual derivem els humans actuals que, tal com venia dient abans que m’interrompessis, som socials per naturalesa i ens caracteritzem pel desig d’entendre el món que ens envolta. Aquesta curiositat ha permès el desenvolupament de la tecnologia i del coneixement a través de l’educació, que és el motiu pel qual estem reunits avui aquí. Si els dinosaures no s’haguessin extingit, doncs, probablement no hauries interromput la meva classe amb una pregunta estúpida que no venia a tomb de res. Et queda clar això dels dinosaures?», digué el mestre d’una tirada i vermell com un perdigot per la falta d’alè.

Estàndard
.OBRA, Bergadan, Llibres

Algunes reflexions sobre ‘La vida assistida’

La vida assistida és un joc de miralls que explora la frontera entre la realitat i la ficció i s’hi recrea. Intenta demostrar que la vida és una experiència tan absurda, tan estranya, tan misteriosa, tan incomprensible, que ben bé podria ser una història inventada.

Els primers esborranys de la novel·la els vaig iniciar el 2007. Veníem d’uns anys d’eufòria desbocada en què tothom era ric perquè tothom comprava a crèdit i això va crear el miratge d’un món teòricament perfecte, barroerament perfecte. D’un món de façana i màniga ampla on tothom era molt important, d’una societat prepotent que va democratitzar el luxe i que va generar una davallada moral incalculable que ens ha conduït on ens ha conduït i que tindrà les conseqüències que tindrà. Una situació, d’altra banda, que estan aprofitant els més espavilats per instaurar un nou sistema econòmic i de valors que farà que el gruix de la població estigui sotmesa i controlada durant les properes dècades. Bergadan, que és un dels protagonistes de La vida assistida, observa i reflexiona. I en les seves reflexions parla, entre altres coses, d’aquesta decadència moral, parla des del record d’un món que ha deixat d’existir, parla d’uns valors que sembla que s’hagin perdut definitivament.

Segons Bergadan, el món ha esdevingut un reality show global basat en 4 pilars primordials: el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria. És a dir, i en paraules planeres: la política, el futbol, els successos i la fama,  que són els 4 pecats capitals de l’era moderna. En aquest món, lamentablement, ja no hi tenen cabuda ni la literatura ni la filosofia, ni cap disciplina que impliqui el pensament com s’ha anat demostrant en aquest nostre país amb les successives lleis d’Educació que s’han aprovat els darrers anys i que han acabat destruint la mateixa possibilitat de l’Educació.

Estàndard
Articles

De ministres, strippers, paràmetres i fàbriques de totxos

Article ha estat publicat simultàniament a la revista digital Paper de Vidre, núm. 52, maig de 2009, dedicada monogràficament a L’Escola

Els savis i els genis creen escola. Es cola. A les cues sempre es colen els mateixos: els qui a l’escola no van aprendre que el respecte ja és una forma [fonamental] de saviesa. Saber estar és [molt] més important que no [simplement] saber o fins i tot estar [i prou]. De la mateixa manera que ser és [molt] més important que no [només] tenir o aparentar [matusserament]. On va a parar… És cola. Prefereixo els fusters als ministres. De sempre. No ho sé; potser perquè els oficis em mereixen un respecte. Potser perquè els tallers han estat de sempre la millor escola per aprendre un ofici. Potser perquè quan entres en una fusteria t’arriba a la nàpia aquella sentor inigualable de serradures i cola. Potser perquè els ministres generalment no tenen fusta, ni ofici, però s’enganxen a la cadira com si algú hi hagués posat cola. Escola. Quan obres el diccionari [DIEC2] per la pàgina 691 t’adones amb perplexitat que l’accepció principal d’escola [escola f. 1 Establiment on s’ensenya] podria molt ben servir per a definir també un local de striptease. Continua llegint

Estàndard