Autoretrats

Les mosques

«Pare, per què existeixen les mosques?», va preguntar-li un dia el seu fill a l’escriptor en plena crisi econòmica. La veritat és que d’entrada es va quedar descol·locat. En la línia dels arguments més surrealistes que s’empescaven els governants d’aquella època, va estar temptat de respondre que les mosques existeixen perquè les empreses puguin vendre flit i l’ecosistema econòmic pugui mantenir el seu fragilíssim equilibri. Però en un moment de lucidesa, va tenir prou ànims per reconduir-se i imaginar una resposta molt més didàctica. «Doncs, d’això… les mosques… Sí, les mosques tenen la seva funció en el nostre ecosistema. El món és com un gran puzzle on hi ha moltes peces que encaixen i les mosques serveixen, per exemple, per alimentar les aranyes. T’has fixat mai en una teranyina? Sovint hi ha mosques enganxades i també altres insectes… Doncs això… Que les mosques serveixen, entre altres coses, perquè puguin existir les aranyes, ho entens?» El fill de l’escriptor ja feia estona que no l’escoltava i amb un bastonet empaitava unes formigues que corrien per la terrassa.

Anuncis
Estàndard
Contraccions

El país dels gats escaldats

Tal com estan anant les coses, el més greu de tot serà que, després d’aquesta gran enganyifa que anomenen crisi i més enllà de les petites i enormes tragèdies individuals i col·lectives, el que quedarà serà un país arrasat per la indecència i la immoralitat; un territori de gats escaldats que tardarà decennis a recuperar l’alè i la confiança en els seus dirigents i en els seus sistemes polític i financer. Un terrer de caixes fortes i de sospites permanents. Ras i curt: un gran camp de tifes adobat amb purims de la millor qualitat.

Estàndard
Articles

Haver d’anar-se’n

Si tingués vint-i-cinc anys probablement jo també fotria el camp. A l’estranger, vull dir. Sí, sí, a buscar-me la vida. Tal com està el pati no queden moltes opcions. Sobretot quan tens dues carreres i un màster, com els passa a molts dels nostres joves. Total, per acabar fent de becari i cobrar 700 o 800 euros durant els propers deu anys, no tens res a perdre… En aquest país hem arribat a la dramàtica conclusió que el talent de les generacions noves no el sabem, no el podem ni el volem aprofitar. Continua llegint

Estàndard
Articles

El carro, els bous i les esquetlles

La veritat: els últims temps no són gaire engrescadors. Veníem de l’optimisme desaforat i hem caigut en la depressió profunda. En aquest país no hi ha terme mig: passem de les carreteres regionals a les grans autovies; de les vies mortes als trens d’alta velocitat; dels camps d’aeromodelisme als aeroports internacionals; passem, en definitiva, de ser la segona economia regional europea a ser una economia europea de segona regional. I tot en un gir del calendari. Durant uns anys hem volgut córrer molt: havíem de superar el complex d’endarreriment (els 30 o 40 anys famosos que ens porten els europeus de tota la vida) que vam adquirir ja en la transició. I en efecte, hem corregut molt. Hem corregut tant que, fins fa quatre dies, era freqüent veure carros que anaven per davant de parelles atònites de bous, contravenint la lògica més elemental. I ara, quan la inèrcia dels carros s’ha exhaurit, ens trobem els bous a l’esquena i hem de pedalar perquè no ens encastin les banyes a les galtes. Vivim en el ple desconcert, en aquest encierro generalitzat en què tothom corre i no sap massa bé on queda la plaça de bous que ens ha de permetre matar la fera. En aquest context hem d’anar a votar el proper 20 de novembre en unes eleccions que, en el fons, posaran en evidència que, en endavant, la política, els governs, queden en mans dels tecnòcrates de les finances. En realitat, amb aquesta crisi, alimentada per les agències de qualificació, assistim a l’inici d’una nova era que es regirà per principis que tenen molt a veure amb les escoles de negocis i amb els dictats neoliberals. Tot plegat pot sonar estrany, però recentment hem vist com queien Papandreu i Berlusconi i no precisament com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Zapatero era el tercer, però a aquest l’ha salvat el calendari de la legislatura i l’aplicació al peu de la lletra de les reformes imposades per Europa. Reconec el meu desconcert, perquè el dia 20 no sé a qui confiar el meu vot. Ja no es tracta de si guanya la dreta o l’esquerra, perquè en realitat ja no importa qui guanyarà, ja no importa el model que volem de societat, perquè aquest model ens ve donat sí o sí. Em temo que els propers anys perdrem els bous i les esquetlles. Em temo que pagarem molt cars els excessos dels darrers anys. Em temo que ens haurem d’anar acostumant a tornar a ser tan pobres com ho vam ser fa 30 o 40 anys. La cursa, en aquest país, no haurà servit de res. Mani qui mani.

Article publicat al diari digital AraPonent.cat
Estàndard
Articles

De què parlem

Article publicat a La bultra, maig 2011

Si us he de ser sincer, al final ja no sé si és millor parlar-ne o no parlar-ne gens. De la crisi, vull dir. D’una banda creus que només fas que contribuir a incrementar el nivell de mal rotllo generalitzat que es respira dia sí dia també. Però d’una altra t’hi sents moralment obligat; per l’evidència, per l’actualitat, per la consciència que estem travessant un desert vastíssim en plena tempesta de sorra, sense oasis a la vista i amb un camell que camina a la pota coixa. Ara que vénen eleccions potser hauríem de parlar de política, de si recordem que la manera més efectiva de lluitar contra el sistema és jugar amb les (poques) eines que ens atorga el sistema. I que votar és una d’aquestes eines. Continua llegint

Estàndard
Articles

L’estat del malestar

El panorama que s’obre al nostre davant per als propers anys no és gaire encoratjador. El context de crisi actual sembla no tenir fi o com a mínim no sembla tenir una resolució gens simpàtica. No sé si serà aquest 2011 quan veurem la llum al final de túnel. El que sospito és que a la sortida d’aquest túnel trobarem un paisatge radicalment diferent al que vam deixar quan els qui regeixen la cosa pública es van dignar a admetre que havíem entrat en recessió econòmica. Aquesta no serà una crisi més. Serà la crisi. La que posa en evidència que el sistema ha tocat sostre i que el món ‒com a mínim el món occidental‒ ja mai més no podrà tornar a ser com l’havíem conegut fins ara. Entre altres coses perquè hi ha un munt d’elements nous que condicionen el restabliment de la situació anterior:

la deslocalització de la producció industrial, el progressiu exhauriment per sobreexplotació d’alguns recursos naturals, l’encariment de l’extracció del petroli, l’allargament de la perspectiva de vida, l’entrada massiva en el sistema de consum de les economies emergents, l’escalfament del planeta… Una sèrie multifactorial d’ingredients que, sumats a la susceptibilitat dels mercats financers, posen el sistema en escac i requereixen l’enduriment de les condicions de vida per al gruix de la població. L’actual estat del benestar és insostenible i cal començar a prendre mesures perquè la cosa no se’n vagi en orris. Així assistim atònits a la reconversió dels nostres polítics, que passen de ser defensors dels drets dels ciutadans a zeladors directes o indirectes dels interessos del capital i, per tant, enemics potencials d’aquests mateixos ciutadans. Els governants que ens han conduït fins a aquest atzucac ara es veuen obligats, en nom de la unitat d’acció econòmica transnacional, a acatar les directrius del neoliberalisme, que preconitzen les retallades socials, el desmantellament i la privatització de la cosa pública i l’establiment de mesures dràstiques que permetin reduir el dèficit i recuperar el ritme de creixement. Els anys que han de venir ‒no en tingueu cap dubte‒, treballarem cada cop més i guanyarem cada cop menys. Gestionarem la causa comuna amb els criteris de l’empresa privada. En nom de l’eficiència, la productivitat i la rendibilitat veurem aprimar-se progressivament les prestacions i els serveis dels estats. Els ciutadans quedarem cada cop més desprotegits i sotmesos a la intempèrie dels nostres escanyats comptes corrents. Els estats seran en endavant estrictes instruments de control sobre la població i garants de la continuïtat d’un sistema basat en l’especulació i el creixement il·limitat. Hauran de maldar perquè la població es mantingui en un llindar econòmic que li permeti tenir el mínims imprescindibles per seguir consumint i retroalimentant un sistema que no condueix enlloc o, en tot cas, al seu propi exhauriment. Pinta que arran d’aquesta crisi no haurem modificat res d’estructural i que, per tant, haurem perdut l’oportunitat ‒potser una de les últimes‒ de construir un nou model de societat més sostenible, més just i més humà. Tot apunta que quan finalment sortim d’aquesta crisi, haurem fet només una fugida endavant i en el trajecte haurem perdut una part important del nostre benestar, del nostre bagatge i del nostre patrimoni col·lectiu. Benvinguts a l’estat del malestar. Ah! I, per cert, bon any nou…
Article publicat a La Bultra, gener de 2011
Estàndard
Contraccions

Jo també faré vaga el 29-S

El proper dimecres dia 29 faré vaga. Perquè em sento estafat. Perquè estic molt emprenyat amb els polítics, que definitivament han deixat de vetllar pels interessos dels ciutadans. Perquè pretenen que paguem la factura d’una crisi que nosaltres no hem provocat. Perquè les mesures que tot just comencen amb la reforma laboral comporten la pèrdua d’uns drets que han costat molts anys d’adquirir. Perquè això seria una deslleialtat envers els qui ens han precedit i, sobretot, una penyora excessiva per als qui ens han de seguir. Perquè els governants ens porten a vendre i, sobretot sobretot, perquè vull que sàpiguen que no penso combregar amb rodes de molí.

M’he adherit a aquest manifest
Estàndard