Llibres, Noms propis

Arnau de Vilanova

arniNascut cap al 1240 en algun indret de la corona catalanoaragonesa, Arnau de Vilanova va ser un dels metges més reconeguts del segle XIII. Va estudiar medicina i teologia a Montpeller. Va viure a València i a Barcelona. Va aprendre l’àrab i l’hebreu. Va introduir i matisar els coneixements mèdics clàssics (dels grecs Hipòcrates i Galè i de l’àrab Avicenna, entre altres). Va ser metge personal del rei Pere III, del rei Alfons, del rei Jaume II, de Climent V, del rei Carles de Nàpols, del papa Bonifaci VIII. A final del XIII s’estableix com a professor de medicina a Montpeller, l’escola mèdica més prestigiosa de l’Europa llatina. El 1299, el rei Jaume II l’envia a París en missió diplomàtica i ell aprofita per divulgar a la facultat de Teologia la seva idea de la imminent arribada de l’Anticrist. Això li costà un procés inquisitorial i haver de passar uns dies a la presó. Va ser el mateix papa Bonifaci VIII ─que, a causa d’un mal de pedra agut, tenia molt interès en la ciència mèdica de Vilanova─, qui el va fer abjurar de les seves tesis i li va aconsellar que abandonés la teologia i se centrés en la medicina. Els darrers anys de la seva vida escriu moltes de les seves obres mèdiques i espirituals, però també es dedica a activitats diplomàtiques per compte de Jaume II, Frederic de Sicília i el papa amb l’objectiu de combatre la corrupció del clergat i establir un pla de reforma de la cristiandat. El 1311 mor en un naufragi, prop de la costa de Gènova. Entre les seves moltes obres en destaca una de ben curiosa, el Tractat sobre l’amor heroic, que explica els sofriments dels enamorats d’acord amb les teories mèdiques de l’època i proposa alguns remeis per a aquesta afecció, que es considerava potencialment mortal. Pàgina sobre Arnau de Vilanova

Anuncis
Estàndard
Ficcions

Confitura de figa

«Sempre les agafo massa verdes», em deies mentre em mostraves la supuració lletosa. Teníem onze o dotze anys, a tot estirar. Jo m’emparrava a les branques més altes i assolellades de la capçada per collir-te les figues més madures. Era el nostre berenar preferit. Ens en fèiem un tip, fins que els llavis ens quedaven vermells i escaldats i les mans brutes i enganxoses. La figuera és del gènere Ficus. El seu nom científic Ficus carica i la seva etimologia llatina ficaria són un rastre de la seva procedència de la regió Cària, a l’oest de la península d’Anatòlia i tocant a la Mediterrània. És un arbre ben especial: les seves arrels són fortes, creix en els llocs més inversemblants, és elàstica i a la vegada molt resistent. Sobreviu malgrat totes les adversitats. La seva flaire profunda té un punt d’embafadora, sobretot quan cau el bat de sol de la migdiada i les sargantilles busquen l’ombra a les concavitats del pedregal. Ens hi trobàvem sovint a sota la figuera i contemplàvem el vell molí de vent de l’hort del Manescal, immòbil a causa del rovell que havia acumulat amb els anys. «Mon pare em va explicar que de jove l’havia vist funcionar, aquest molí. Servia per pouar l’aigua que utilitzaven per regar». Continua llegint

Estàndard
Memòria, Noms propis

Me’n recordo (2)

Recordo que el pare ens baixava texans Levi’s d’Andorra; i discos; i Toblerone. Recordo quan el pare arribava d’Andorra, baixar corrents al carrer per ajudar-lo a pujar bosses. Recordo el meu primer concert en una festa del PSUC a Barcelona, a final dels setanta: The Ramones i Mike Oldfield. Recordo quan per anar a Barcelona calia pujar el coll del Bruc; recordo que paràvem a l’Amèrica d’Igualada a descansar. Recordo que els municipals no ens deixaven jugar a pilota a la gespa de vora el riu. Recordo que el Jordi va caure al fossat de la piscina (buida) dels escolapis.

Estàndard
Contraccions

Equilibristes i perifèrics

Des que tinc ús de raó he sentit a parlar del reequilibri territorial de Catalunya. Gran tema. Els il·lusos que vivim a la perifèria en algun moment ens ho vam creure. “Home, si han de reequilibrar el territori potser que ens quedem a la perifèria i no cal que ens anem a embotir a la gran capital on passen totes les coses i on es prenen totes les decisions…”, vam pensar més de quatre; i d’això en vam fer una opció vital. Amb el temps vam veure que a banda del discurs que servia per purgar la mala consciència dels polítics de torn, la balança estava cada cop més desequilibrada, evidentment a favor de la gran Barcelona, que es limitava a reproduir els esquemes centralistes que tant i tant havien denunciat els governants respecte de la capital de l’Estat. El teòric reequilibri es va posar a la pràctica en forma de carreteres que, sortint de l’avinguda Diagonal o de la Meridiana, estaven concebudes perquè els ciutadans de Barcelona poguessin anar a plegar bolets al Pirineu o a restaurar masies de l’Empordà més fàcilment els caps de setmana. Entretant els pobles i ciutats de la perifèria es reconvertien a base d’abandonar les activitats tradicionals i oferir propietats i serveis als barcelonautes o, senzillament, a base de tancar les (poques) indústries existents i esdevenir còmodes ciutats-dormitori. Les carreteres bé podien servir també per anar a treballar més ràpidament a Barcelona!… Continua llegint

Estàndard