Els balcons

Quan era petit, als balcons hi havia flors i roba estesa. A la barana s’hi penjava la senyera l’onze de setembre i els dies de la Festa Major i, si a casa eren de missa, també la palma el diumenge de Rams, que envellia a sol i serena fins a perdre la grogor i les propietats màgiques adquirides mitjançant la gràcia divina de la benedicció.

Els darrers cinquanta anys, el contingut dels balcons ha anat mudant, al temps que anava caducant la civilització tal com ens l’havien explicat als cadells ingenus del segle xx. No seré jo qui repeteixi l’obvietat «els temps estan canviant», entre altres coses perquè el venerable Bob Dylan ja ha complert 80 anys i tot el que un dia va ser nou i trencador ara podria considerar-se vell i mainstream. Malgrat que pugui semblar el contrari, especialment en penínsules propenses a la perpetuació dels privilegis d’uns pocs, els temps no deixen mai d’avançar i cada cop estic mes convençut que la nostàlgia és una afecció que, si no s’agafa a temps, pot alterar perillosament la capacitat de percepció i anàlisi de la realitat.

Els balcons no han deixat mai de ser la part visible de la nostra privacitat, on projectem les nostres aspiracions i on acabem mostrant les nostres vergonyes. Durant un temps de prosperitat il·lusòria, hi van proliferar antenes parabòliques, aparells d’aire condicionat, calderes de gas canalitzat, congeladors, armaris de resina i bicicletes d’alumini, al temps que es prohibia l’estesa de roba per a major decòrum aparent d’una economia orientada al negoci del turisme i al crèdit il·limitat.

Després van arribar les prestatgeries per conrear pastanagues i tomateres i les cassolades, d’importació, com no podia ser d’una altra manera en un món desbocat on s’ha globalitzat la rapinya, la injustícia i l’autoritarisme neocon. Ja més cap aquí han tornat els llaços i les banderes, aquesta vegada fora d’època i ornamentades amb frases, estels, columnes, ocellots de mal pèl o arcs de sant Martí, per demostrar que tot canvia i que tot torna, que els temps estan canviant, no sempre cap a bé, i que els balcons són els llocs on projectem les nostres aspiracions i on ineludiblement acabem mostrant les nostres vergonyes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s