He de confessar, en primer terme, que em vaig començar a interessar en ferm per la carrera musical de Marc Parrot tardanament, a partir del seu primer disc en català (Mentider, 2005), del qual sempre m’ha agradat especialment la cançó «No m’estiris del fil». No li conec en detall els seus enregistraments en castellà com a Parrot ni com a Chaval de la Peca, malgrat saber perfectament què va suposar aquest fenomen musical. De fet, però, la meva passió parrotística es va manifestar amb claredat gràcies a moltes de les composicions que va fer per al Club Súper 3, les quals encara escoltem de tant en tant amb el meu fill. Sigui com sigui, divendres passat vam tenir la sort de poder presenciar el concert de Marc Parrot al Teatre de Ca l’Eril de Guissona. Un luxe elevat al quadrat, per l’altíssima qualitat de la proposta i per la singularitat i la familiaritat de l’espai d’actuació. Amb un repertori que feia un recorregut en solitari per la seva carrera discogràfica, Marc Parrot va mostrar tot el seu arsenal artístic a la manera d’un cantautor, des de la seva gràcia compositiva fins a la seva tècnica vocal més que envejable. Malgrat ser sol a l’escenari, no vam trobar a faltar en cap moment la banda. Ell sol es marcava els acords alternant la sonoritat de les seves tres guitarres (espanyola, acústica i elèctrica), percudia amb els peus, feia un ús contingudíssim dels efectes de la seva pedalera, improvisava a la manera de Pere Tàpias i emulava l’òpera xinesa (a la cançó «Ressona el gong»). El resultat final fou un magnífic concert, íntim i desenfadat, davant un públic sorprenentment granat i heterogeni, que va tancar, a mode d’homenatge, amb un parell de versions de Pi de la Serra («Si els fills de puta volessin…») i d’Ovidi Montllor («Homenatge a Teresa»), de qui enguany es commemoren els 20 anys de la seva mort.
Eduard Ribera | L'Escriptori 