Articles, Llibres, Noms propis

Un poble en quaranta-quatre cançons

No és gaire freqüent que la presentació d’un llibre de poesia convoqui més enllà d’una dotzena de persones interessades. Interessades en la visió del món que un autor pot destil·lar, de la realitat que l’envolta, en paraules que invoquin la bellesa amb més o menys fortuna, amb més o menys intensitat, amb més o menys encert.

També és veritat que la poesia té darrerament una certa revifada i ara torna a ser capaç d’atreure l’atenció de lectors més enllà del cercle gremial de l’escriptura. Serà potser perquè, en el món d’urgències i de consum immediat en el qual ens han instal·lat, si us plau per força, aquest producte (literari) s’adiu, per la seva concisió, a les expectatives del mercat.

Sigui com sigui, fa dos divendres vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació de Quaranta-quatre cançons i un poble, de Ramon Cardona Colell, al bar del Casal de Verdú. La sala estava «a petar», com diu habitualment la plebs i, malgrat haver d’estar de peu tota l’estona, vaig poder gaudir amb intensitat d’un acte que, més enllà de la declaració d’intencions del mateix autor, estava concebut com una lectura poètica amenitzada amb interludis musicals.

Pel que fa al llibre, materialitzat per l’editorial Neopàtria, els quaranta-quatre poemes que l’integren constitueixen una oda al poble de Verdú. Un càntic que descriu amb encert l’imaginari i el paisatge d’una terra apairada a base d’argila i de ceps, de bèsties de peu rodó, de relles i de solcs, de sembrats, pedra seca i ametllers. El poemari és un recorregut metafòric i a la vegada un recorregut geogràfic pels racons de la vila —la majoria de títols corresponen amb el nomenclàtor—, amb la mirada d’un enamorat que es deté en els detalls, en els secrets de la seva història, en les costures quotidianes.

Cardona, que en la seva al·locució s’encomanà a Josep Carner, té un estil fluid, de gran sonoritat, de ressonàncies cultes que, tanmateix, poua en el lèxic i en la imatgeria populars. Reivindica el poeta com un artesà domador de les paraules que, en el seu obrador fa «passar els fulls que s’arrengleren a les eixides impol·lutes de l’enginy», un menestral que comparteix sobretaula al bar del poble amb ceramistes, pagesos i viticultors, un notari de la saviesa que es conrea en les tertúlies vilatanes. El poeta torneja les paraules fins a la precisió i les brunyeix amb ambició perquè facin lluir els fragments i els intersticis del dia a dia.

Per acabar, una proposta per a qui la vulgui entomar: per la seva qualitat i per la seva capacitat evocadora, el llibre és un material idoni per a confeccionar una ruta literària pel poble de Verdú. Una caminada complementada amb la lectura in situ dels poemes que fan referència als seus carrers, als seus racons, als seus oficis i a la seva història. Una bona eina per aproximar el visitant a una visió subjectiva de l’ànima d’aquest racó de l’Urgell; i per descobrir al lector els indrets que han inspirat aquesta obra.

Article publicat a Nació Lleida el 4/03/2015

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s