Articles

Gàbies

No m’agraden les gàbies: atempten contra la llibertat. Potser hi tingui a veure que de petit a casa vam tenir un hàmster i en tinc un mal record. El rosegador va viure poc, no sé si extenuat de rodar per la sínia, perquè no li provava la captivitat o per limitacions pròpies de l’espècie. La gàbia va voltar per l’esgolfa durant anys, com a residu d’un captiveri que també va deixar rastre en el meu subconscient més tendre.

A propòsit de rosegadors, la revista científica Cell publica aquest mes l’experiment d’uns estudiosos japonesos que han aconseguit tornar transparent la pell d’uns ratolins a base d’injectar-los una solució salina al cor i un reactiu que provoca la descoloració de la pell. Els òrgans dels animals poden ser estudiats des d’una nova òptica però el procediment acaba necessàriament amb les seves vides engabiades i subjugades. Un dany col·lateral habitual en el sector de la investigació.

De transparència i de gàbies en podríem parlar també respecte d’una colla d’execrables personatges públics que s’han anat destapant en els darrers temps: comissionistes, desviadors de fons, ocultadors de fortunes en paradisos fiscals, usuaris de targetes negres de bancs rescatats amb els nostres impostos… Tots ells dignes del menyspreu més vigorós i candidats presumptes a raure una llarga temporada en gàbia d’alta seguretat. Ni que sigui per contradir-me, acceptaré que, de vegades, les reixes resulten imprescindibles.

Coincideix que molts d’aquests indesitjables prediquen lleis, constitucions, idearis del pensament únic i doctrines de l’adotzenament que concorden amb els seus interessos més opacs i que han contribuït durant anys a la proliferació de gàbies mentals —molt nocives per a la població amansida—, de les quals ara ens anem alliberant a marxes forçades. Per fortuna, fins i tot la subjugació acaba.

I, per acabar, una petita història. Quan el meu amic Donato va finalitzar les obres a la seva casa de la Toscana, les orenetes havien fet un niu al sostre de la cuina. Com que ell és així de bona persona, va decidir no posar el vidre en una de les finestres perquè els ocells poguessin seguir entrant i sortint. A l’hivern hi fa una mica de fred però, lluny de convertir-se en una gàbia, la cuina del Donato ha esdevingut el meu correlat metafòric de la llibertat.

(Article per a Nació Digital Lleida, 19/11/2014)

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s