Articles, Llibres

El peix escuat

Així en abstracte, no m’agrada que em copiïn, que quedi dit des d’un bon començament. Sóc un defensor a ultrança del dret que tenim els autors a obtenir una part important dels nostres ingressos en concepte de drets d’autoria. De fet sóc soci de la SGAE i de CEDRO i no me n’amago. Tinc llibres publicats en paper i en format digital. Sí que és cert que la meva obra no cotitza en borsa i el meu nom no és reconegut entre els top sellers de la literatura en català, però això no hauria de ser rellevant en termes de conceptualització del problema que intento plantejar en aquestes línies.

Crec, honestament i sota el perill de ser considerat un més entre els apocalíptics, que el desenvolupament de la industria digital, i de retruc vés a saber si també de la cosina coixa analògica, del llibre literari en català té un futur més aviat migrat, si algú no hi comença a posar ungüents i cataplasmes ben aviat. Durant els darrers anys, les editorials, les associacions d’escriptors i també els autors (i ara hauré de fer aquella cosa tan lletja que és generalitzar) hem estat majorment contraris a la comercialització de les nostres obres literàries en format digital, fonamentalment per por al fenomen de la pirateria. Prou lícit, podríem pensar en primera instància. I és ben cert que en un país que s’havia malacostumat a la gratuïtat de la cultura, les precaucions del sector havien de ser de força magnitud.

He de dir que, a més d’autor, sóc també lògicament consumidor habitual de literatura. Des que el desembre de 2011 vaig comprar-me un e-reader de tinta electrònica, vaig deixar de comprar llibres literaris en paper. Prou de pols a les meves prestatgeries! De fet considero aquest pas com una consecució lògica i inevitable de la meva evolució com a autor/lector de blogs i webs literàries a la pantalla de l’ordinador cap a la portabilitat i la salubritat de la tinta electrònica i les pantalles no retroil·luminades.

Bé, aniré al moll de l’os perquè m’adono que en aquesta matèria tendeixo a la disgregació i al pensament braquial. El fet que se’ns planteja és que en el nostre país la implantació del llibre electrònic en termes de mercat possible tendeix a zero. No tinc ara a mà les dades exactes però segons els últims estudis el volum de vendes ratlla el 0,8% del total, si no m’equivoco. Fa pocs dies Jordi Ferré va anunciar el tancament de la plataforma edi.cat, pionera en la venda de llibres digitals, argumentant que els ingressos no donaven ni per pagar les despeses de manteniment de la plataforma virtual. «No hi ha massa crítica de lectors disposats a pagar pels continguts que sustenten el negoci en digital (i, per tant, no hi ha negoci possible)», diu.

Deia al principi que no m’agrada que em copiïn. Però, si he de ser honest, crec que en el fons sí que m’agrada que em copiïn. De fet al meu blog porto gairebé 9 anys oferint de franc material (proto)literari. Sóc de la generació de les cintes de cassette. Encara avui conservo música enregistrada directament de LP’s o d’altres cintes d’amics i coneguts. Gràcies a aquest hàbit de copiar la música que em donaven a conèixer i m’agradava em vaig acabar convertint en un comprador compulsiu de música durant molts anys. Tinc centenars de LP que ja no escolto i centenars de CD que ja no utilitzo perquè ara sóc usuari de plataformes com Spotify o Grooveshark. No cal dir que alguns o bastants dels llibres en paper que m’he encasquetat entre orella i orella me’ls han deixat bons amics o els he agafat en préstec a les biblioteques. Això no ha evitat que una part gens menyspreable dels meus estalvis hagi anat a parar al llarg de la meva vida a l’adquisició de llibres nous i de segona mà que ara descansen en pau a les prestatgeries polsoses del pis de dalt.

Un últim fenomen que jo considero absolutament paradoxal. Hi ha moltes editorials que publiquen títols en català que han optat per oferir una mostra gairebé ridícula del seu fons en format digital, de manera que quan comences a buscar novetats o determinats autors t’adones que certament hi ha alguna cosa en aquest país que no funciona. Hi ha altres editorials que directament han optat per no publicar en digital. Les editorials que ofereixen títols en català segueixen imprimint en paper tirades irrisòries destinades a un public lector minvant i entretant han menyspreat un sector de públic digital emergent al qual li ofereixen només les engrunes del pastís, un públic digital que, en el millor dels casos i per satisfer la seva necessitat lectora, ha d’acabar comprant en altres idiomes els llibres que compraria gustosament en català.

Acabo. Tenim un problema. Si no se soluciona aquest problema ens podem trobar en breu que els lectors tradicionals de literatura en paper i en català es podran comptar amb els dits d’unes poques mans resistents i testimonials i els lectors en digital i en català serem una colla de nonats fastiguejats d’esperar el dia de l’adveniment. La literatura en català acabarà sent com el peix escuat que es buscava la cua per mossegar-se-la, però va fer tard perquè un altre peix molt més gros i afamat ja li havia mossegat.

Que algú amb dos dits de front comenci a trobar solucions imaginatives, si us plau. I perdoneu la dispersió.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s