.OBRA, Articles, Bergadan, Llibres

De la immortalitat del personatge a l’òbit de l’escriptor o de com la societat del benestar prescindeix de la ficció literària

(Epíleg apòcrif a la novel·la La vida assistida)

Contràriament als autors, els personatges viuen per sempre. Algú podria dir que aquesta afirmació és certa només des del punt de vista de l’ortodòxia cristiana, ja que els personatges habiten els llimbs, l’indret que correspon a les ànimes dels justos que esperen la redempció del gènere humà. Podríem afegir encara que, a jutjar pel contingut d’alguns llibres, fa temps que molts escriptors també viuen —vivim— als llimbs, fins i tot sense ser-ne sabedors i, al damunt, sense autorització de l’estament eclesiàstic corresponent.
En el tombant del mil·lenni, la majoria de la població no inclosa en la categoria jove va quedar ubicada de manera definitiva en els marges de la societat tecnològica i entre ells —no cal dir— batallons d’autors literaris. Una part important d’aquest contingent ja no estava gaire catòlica i les seves xacres els atorguen atenuants en l’inexorable judici final de la societat tal i com la coneixíem fins aleshores; és a dir, sòrdida i analògica. Altres, tot i tenir els borns aparentment ben connectats, van veure caducar l’ètica i el respecte que els mestres pacients de les generacions de postguerra els havien inculcat com a passaport per a una vida raonable, amb la qual cosa han estat expulsats, sense reconversió ideològica i moral possible, de la terra promesa estètica i tecnològica. La resta estan —estem— condemnats a viure i a escriure en el campi qui pugui que és l’irremeiable futur-present, aquesta mena de caos on ningú és al lloc que li correspon sinó on indiquen les coordenades del seu gps.
Però tornem a la ficció. Dèiem que els personatges viuen per sempre. En efecte, la nostra cultura està poblada de criatures inventades que, a mesura que eren esventrades, han anat passant del món de les idees al món de les mercaderies. Algunes han fet fortuna malgrat la misèria moral o material dels seus autors. Altres han passat discretament i directament a un segon terme, malgrat els esforços titànics dels experts en venda de productes intangibles. Unes poques han mediatitzat fortunes a la indústria de les lletres, inexplicables des del punt de vista estricte de la creació literària. Moltes d’elles, a la fi, han perviscut entre generacions de mortals que han cultivat amb devoció el gust per la ficció impresa i s’han anat transmetent tradició i cànon, juntament amb llegats, tares morals i herències genètiques de menes diverses.
El món actual tendeix a la saturació des de totes les òptiques possibles. Tot és excessiu, inabastable. Potser, a base de sentir-nos sistemàticament enganyats amb històries i mites de realització personal i col·lectiva, hem deixat d’interessar-nos per la ficció i a hores d’ara tenim una gran necessitat de realitat o, per dir-ho més cruament, de sang i fetge. El món ha esdevingut un reality show global basat en quatre pilars primordials —el poder, l’alienació, la morbositat i la vanaglòria, que diria Bergadan—, on ja no tenen cabuda la majoria de talents i d’invencions literàries. Arribats en aquest punt, i quan la tecnologia permeti properament posar en servei individus robòtics amb aparença i textura humanes, deixaran de tenir sentit definitivament els personatges de ficció i potser aleshores —i només aleshores— moriran per sempre les criatures inventades que habiten els llimbs des de temps immemorial.
Sigui com sigui, avui és més actual que mai l’antiga dita popular «tot el que no són pessetes són punyetes» i això explica —que no justifica— que els plans d’estudis aniquilin sistemàticament i progressivament —per accessoris, improductius i embrutidors de consciències— tots els continguts relacionats amb les humanitats en general i amb la filosofia i la literatura en particular. Així, un cop la població abandoni imaginacions tan absurdes com l’odissea d’Ulisses o el laberint d’Ariadna només haurà d’ocupar-se a sostenir amb fermesa les quatre columnes que sostenen una societat matemàticament condemnada a la decadència.
En l’era de la tecnologia i davant la dificultat creixent per trobar mecenes privats i públics, la majoria de creadors ja no poden guanyar-se la vida inventant personatges de ficció. Això no és nou —direu— però els escriptors professionals que fins fa pocs anys havien anat tirant gràcies a la comercialització de les seves imaginacions, ara se les heuen per malviure publicant. Els premis literaris, reservats tradicionalment a les joves promeses i als grans llançaments editorials, s’han convertit —juntament amb el cronisme escrit i audiovisual, les taules rodones, els seminaris i els tallers d’escriptura creativa— en el reservori alimentari de molts escriptors adscrits a l’era pretecnològica, que —si els queden hores— segueixen escrivint històries que sovint no interessen a ningú amb un llenguatge que definitivament ja no interpreta ningú.
Tot amb tot, alguns personatges de ficció viuran per sempre, malgrat la desmemòria col·lectiva que es fomenta sistemàticament des de la troposfera mercantilista. Els autors, sens dubte, morirem tots, més aviat que tard, i probablement —no cal descartar res— amb morts tan absurdes com les que de vegades hem adjudicat barrudament als nostres personatges: desnonats, abillats amb un ridícul pijama de ratlles i abandonats a la vora d’un contenidor de matèria orgànica en un carreró secundari, trist i ombradiu.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s