Articles

Un píxel fugisser m’assenyala el camí

(Text per a la revista Paper de Vidre núm. 61, 10è aniversari, maig 2012)

Veig papers; papers en blanc. Piles de papers en blanc sobre un rerefons també blanc, panoràmic, infinit… Un escenari molt asèptic, quirúrgic, sense màcula aparent. Serà que he finit, que he saltat «a l’altra vall». Tanmateix, no en sóc gens conscient. Potser he traspassat mentre dormia: la mort més dolça, la més desitjada. Em palpo els braços, em pessigo: ai, uix! Sento la fiblada. Encara sóc sensible al dolor; sóc viu, per tant. Respiro fondo. Es tractarà d’un somni? El subconscient que treballa al torn de nit. No ho podria jurar. «Hi ha algú?», crido per comprovar-ho. Però la C ―amb qui compartim llit de fa uns quants anys― no contesta. «Estic dormint?», insisteixo. Res. El silenci absolut. Cap eco. Ni una miserable reverberació. Decideixo avançar. Bufa un lleu ventijol, un indici de marinada, potser un buf de ventilador. Alguns fulls s’envolen i exhibeixen la seva illetrada virginitat, impúdicament. De sobte se m’apareixen tot de zeros i uns. Zeros ventruts, rodons, aparentment vacus i insignificants. I uns marcials, tibats i esprimatxats, altius, la mínima expressió entera de tota matèria quantificable. Cada cop són més i flueixen en columna, ordenats, hologramàtics, segurs del seu objectiu. Segueixen alguna pauta lògica que se m’escapa a primer cop d’ull. Els observo. Per com es mouen intueixo que tenen una missió suprema, semàntica; que el seu destí és articular-se per assolir algun significat. Momentàniament em ve al cap el concepte d’univers en expansió, d’infinit: bits, bytes, megabytes, gigabytes, terabytes, petabytes, exabytes, zettabytes… Retorno a la matèria que em resulta més propera. Miro per la finestra i el paisatge em resulta estranyament familiar. Descobreixo que la finestra no és finestra: és vidre o tal vegada LCD. Descobreixo que el paisatge no és paisatge: és l’altra banda del mirall. Veig una espurna, un píxel fugisser que m’assenyala el camí. Finalment prenc consciència d’on em trobo: sóc a la gola del llop virtual. Sóc a l’altra realitat, aparentment blanca, panoràmica, infinita…, on les distàncies no existeixen, on tot és immediat, on tot és possible i necessàriament accessori, on el temps es volatilitza, on el món es reinventa de forma permanent. Un no-lloc on proliferen els alteregos, els incontinents i els sensepapers. Un univers mutant aparentment caòtic, ple d’escletxes tecnològiques, de missatges, d’interaccions i farcit d’imperfeccions abominables que una tropa d’individus inconscients amb cervell analògic es dediquen a polir sistemàticament, armats amb un humil però poderós paper de vidre. No ho puc assegurar, però que sigui per molts anys!

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s