D'ensenyança

La sort

El mestre tornava de la font. En el camí trobà un captaire esparracat que demanava almoina. «La teva cara em resulta familiar, ens coneixem?…», li digué. «Sóc el nét de l’Espardenyer, vaig ser deixeble teu», li contestà el mendicant amb una certa recança. «Tu no vas marxar a fer fortuna a l’altra banda de les muntanyes?» Després d’uns instants de silenci, el pidolaire respongué. «Vaig fer fortuna, però ho vaig perdre tot en una partida de cartes». El mestre el mirà als ulls i li digué: «Pots estar content, ets un home doblement afortunat. Vas tenir sort un cop i vas conèixer la riquesa. La sort et va somriure novament i ho vas perdre tot. Ara tornes a ser lliure.» El mestre es va treure una pedra de la sandàlia i va prosseguir el seu camí.

Anuncis
Estàndard

5 thoughts on “La sort

  1. Miquel Àngel ha dit:

    >Només un 1,5 % de les Polios son simtomàtiques, així que jo vaig tenir una sort de collons de mico , ara espero que em toqui la rifa i farem les paus amb lo jefe que endementres em te força encabronat…

    M'agrada

  2. cantireta ha dit:

    >Les pedres a les sabates ens recorden què fugisser és l'atzar, que alguns confonen amb txurra, per seguir el Miquel Angel.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.