Articles

Els partits

SETANTA. Corrien a Balaguer els primers setanta. Inicialment el partit havia de durar el que dura un partit. Però ja se sap, quan ets canalla, el temps transcorre d’una altra manera i les coses duren mentre duren, que sempre és poc. Algú havia dit que podia aconseguir les claus del camp de futbol dels escolapis però a l’hora de la veritat les claus no van aparèixer i el terreny de joc es va moure al descampat de cal Ticó, l’antiga fàbrica de pells dels fundadors de la barcelonina pelleteria La Sibèria, que hi havia a la finca adjacent. Jo a casa havia dit que m’esperessin en un parell d’hores. M’havia costat convèncer-los perquè havíem d’anar a un berenar de primera comunió. El partit es va allargassar de quina manera, molt més enllà dels 90 minuts reglamentaris i dels 120 que jo havia promès. Quan vaig arribar a casa –tard, suat i arrebossat de pols–, l’esbroncada va ser monumental. Es veu que el meu pare havia vingut a buscar-me al camp dels capellans però havia trobat la porta tancada i ni rastre de cap encontre. Aquest és el partit de futbol que més recordo de la meva infantesa. Eren els temps de Pelé, Rivelino, Franz Beckenbauer, Johan Neeskens, Antoni Torres (balaguerí com un servidor), Carles Rexach, Luigi Riva, Gianni Rivera, Amancio, Iribar i aleshores encara m’agradava el futbol. La primera comunió no tinc ni idea de qui la celebrava.

VUITANTA. Jo crec que el 1982 el futbol ja no m’interessava gota, però recordo el Mundial que es va celebrar a l’Espanya postcolpista. El tinc ben present per la seva nefasta mascota Naranjito, perpetrada pel publicista Jose María Martín Pacheco, però sobretot perquè va suposar l’entrada del color a les nostres vides catòdiques. El meu pare va comprar un televisor Lavis a terminis al tiet Antonio, que tenia una botiga d’electrodomèstics al passeig de l’Estació. A la selecció espanyola hi jugaven, entre altres, Alexanco, Gordillo, Arkonada, Zamora, Víctor i també Quini, que feia poc més d’un any havia estat segrestat durant 25 dies per un electricista que pretenia aconseguir cent milions de pessetes a la velocitat de la llum. Sigui com sigui, les aspiracions del conjunt vermell amfitrió van expirar, incapaç de superar Anglaterra en un partit ensopit (0-0) de la segona fase, a les portes de la semifinal.

NORANTA. Als noranta la música era el centre de la meva existència i el futbol seguia sense interessar-me. En aquest cas, el concert era de Tete Montoliu, amb Horacio Fumero al contrabaix i Peer Wyboris a la bateria. L’hora d’inici coincidia amb un partit del Barça i l’ànima del pianista –culer fins a la medul·la– estava dividida en dues meitats. Jugava el dream team (Guardiola, Koeman, Laudrup, Romário, Stoichkov, Zubizarreta…) de Johan Cruyff, un equip que s’ha de reconèixer que tenia el seu mèrit fins i tot si no t’agrada el futbol. Tete Montoliu es va passar el concert demostrant que, a més de l’ànima dividida, tenia una increïble habilitat de desdoblament cerebral, amb una orella cablejada a un petit aparell de ràdio i l’altra dedicada als afers musicals que tenien lloc sobre l’escenari. El concert va ser fantàstic, com calia esperar, i em sona molt que el partit el va guanyar el Barça.

PRÒRROGA. Finalment em sembla que ara ja ho tinc clar: el futbol m’agrada igual que m’agrada el bàsquet o la petanca; això és, com a practicant i no pas com a espectador. És a dir, com una activitat que t’ajuda a alliberar les tensions quotidianes, a cremar colesterol o a exercitar els reflexos. Ara ja sé que el que em provoca rebuig és la parafarnàlia que envolta el món del futbol: que s’hagi convertit en el circ de la nostra societat, que s’hi sublimin les legítimes aspiracions nacionals, que la qualitat dels jugadors es mesuri en milions d’euros, que els infants s’emmirallin en l’èxit social dels semidéus futbolístics… Ara tot sovint la xuto amb el meu fill a baix al carrer: fem partits amb porteries imaginàries i resultats d’escàndol. Suem la cansalada. Cap allà a les vuit pugem a fer-nos una dutxa. Després sopem, ens expliquem un conte i ens n’anem a dormir. El meu fill somia que algun dia serà futbolista. Jo, abans d’adormir-me, dono gràcies que ell encara vulgui jugar amb mi.

Text per a la revista Paper de Vidre, núm 59, setembre 2011

Anuncis
Estàndard