Articles

L’estat del malestar

El panorama que s’obre al nostre davant per als propers anys no és gaire encoratjador. El context de crisi actual sembla no tenir fi o com a mínim no sembla tenir una resolució gens simpàtica. No sé si serà aquest 2011 quan veurem la llum al final de túnel. El que sospito és que a la sortida d’aquest túnel trobarem un paisatge radicalment diferent al que vam deixar quan els qui regeixen la cosa pública es van dignar a admetre que havíem entrat en recessió econòmica. Aquesta no serà una crisi més. Serà la crisi. La que posa en evidència que el sistema ha tocat sostre i que el món ‒com a mínim el món occidental‒ ja mai més no podrà tornar a ser com l’havíem conegut fins ara. Entre altres coses perquè hi ha un munt d’elements nous que condicionen el restabliment de la situació anterior:

la deslocalització de la producció industrial, el progressiu exhauriment per sobreexplotació d’alguns recursos naturals, l’encariment de l’extracció del petroli, l’allargament de la perspectiva de vida, l’entrada massiva en el sistema de consum de les economies emergents, l’escalfament del planeta… Una sèrie multifactorial d’ingredients que, sumats a la susceptibilitat dels mercats financers, posen el sistema en escac i requereixen l’enduriment de les condicions de vida per al gruix de la població. L’actual estat del benestar és insostenible i cal començar a prendre mesures perquè la cosa no se’n vagi en orris. Així assistim atònits a la reconversió dels nostres polítics, que passen de ser defensors dels drets dels ciutadans a zeladors directes o indirectes dels interessos del capital i, per tant, enemics potencials d’aquests mateixos ciutadans. Els governants que ens han conduït fins a aquest atzucac ara es veuen obligats, en nom de la unitat d’acció econòmica transnacional, a acatar les directrius del neoliberalisme, que preconitzen les retallades socials, el desmantellament i la privatització de la cosa pública i l’establiment de mesures dràstiques que permetin reduir el dèficit i recuperar el ritme de creixement. Els anys que han de venir ‒no en tingueu cap dubte‒, treballarem cada cop més i guanyarem cada cop menys. Gestionarem la causa comuna amb els criteris de l’empresa privada. En nom de l’eficiència, la productivitat i la rendibilitat veurem aprimar-se progressivament les prestacions i els serveis dels estats. Els ciutadans quedarem cada cop més desprotegits i sotmesos a la intempèrie dels nostres escanyats comptes corrents. Els estats seran en endavant estrictes instruments de control sobre la població i garants de la continuïtat d’un sistema basat en l’especulació i el creixement il·limitat. Hauran de maldar perquè la població es mantingui en un llindar econòmic que li permeti tenir el mínims imprescindibles per seguir consumint i retroalimentant un sistema que no condueix enlloc o, en tot cas, al seu propi exhauriment. Pinta que arran d’aquesta crisi no haurem modificat res d’estructural i que, per tant, haurem perdut l’oportunitat ‒potser una de les últimes‒ de construir un nou model de societat més sostenible, més just i més humà. Tot apunta que quan finalment sortim d’aquesta crisi, haurem fet només una fugida endavant i en el trajecte haurem perdut una part important del nostre benestar, del nostre bagatge i del nostre patrimoni col·lectiu. Benvinguts a l’estat del malestar. Ah! I, per cert, bon any nou…
Article publicat a La Bultra, gener de 2011
Anuncis
Estàndard

5 thoughts on “L’estat del malestar

  1. Pep ha dit:

    >Anims, segur que ens en sortim, si tenim algo de bo és que en 400.000 anys d'història l'Homo Sapiens sempre a tirat endavant i a millor. Sempre cap a models de societat més sostenibles, més justos i més humàns. Que de tant en tant una bona ensopegada ens fa tocar de peus a terra, es cert; totes les crisis històricament s'han percebut com "la crisi", i mai cap d'elles ha estat el final.Estem a les portes d'una revolució del pensament contemporani, les velles idees ja no encaixen amb els nous problemes, i no per la crisi, sinò per la poderosa innovació que estem produint.

    M'agrada

  2. Eduard ha dit:

    >Segurament tens raó, Pep. Estic d'acord que les velles idees ja no encaixen amb els nous problemes. Deu ser que tinc pressa, o que em falta perspectiva històrica… Una abraçada flamant com l'any que comença.

    M'agrada

  3. Pep ha dit:

    >Lo fàcil és constatar una evidència històrica. Lo difícil és com millorar lo comú. I això només ho fan possible les persones que com tu, a diari, sabeu mirar i despullar la realitat per denunciar lo falaç i lo injust.Dona't pressa!

    M'agrada

  4. zel ha dit:

    >És molt dur, però molt, veure com es van perdent els drets aconseguits amb suor i llàgrimes… Em dol per l'herència que deixem, quina misèria…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.