Llibres, Noms propis

100 moments, de Rafel Santapau

>

(Text de la presentació pública feta a Tàrrega el 4 de juny de 2010)

Fa unes setmanes, el Rafel em va enviar un correu on em demanava si li voldria fer la presentació pública del seu nou llibre 100 moments (Edicions de la Crisi, 2010). També em deia que potser era massa del fangar per al meu gust però que tot i així li agradaria tenir-me al seu costat. En efecte, el llibre, que recull els articles periodístics que va publicar al diari La Mañana primer, i al seu blog a Vilaweb després, entre el setembre de 2007 i l’agost de 2009, és totalment del fangar. I què coi és això del fangar, us preguntareu? Doncs és senzillament la realitat que ens envolta, la matèria primera dels telenotícies i de la premsa escrita i, en especial, el seguit de polèmiques sovint tan estèrils com abrandades que genera aquesta imperfecta, caòtica i gens encoratjadora realitat que ens envolta. Parlo sobretot del debat polític inherent a la realitat del nostre país, petit, acomplexat i menystingut, per dir-ho amb paraules amables. Però parlo també dels temes d’àmbit social o cultural que es generen a l’entorn o al bell mig de l’arena política.

Els 100 moments de Rafel Santapau són, doncs, això: la crònica personalíssima d’un observador sagaç de la realitat. 100 instantànies del món que ens envolta, realitzades amb un esmolat esperit crític —autocrític fins i tot— i un impagable sentit de l’humor.
Ja a la solapa del llibre el Rafel queda perfectament retratat: llicenciat en filologia, professor de català i de teatre, escriptor i artista en general, independentista convençut i espectador perplex del món i del que està passant. Amb un perfil d’aquestes característiques, és fàcil entendre que el Rafel forma part del bàndol dels perdedors o, com a mínim, del bàndol dels qui s’han d’esforçar permanentment i fins a l’extenuació. Però, no us deixeu enganyar. Ja se sap que al final els cansats són els qui fan la feina. I, en el seu cas, la ferma voluntat de no acotar el cap malgrat totes les inclemències possibles el converteix en un supervivent incombustible. Un supervivent que, lluny de resignar-se, emprèn una lluita quixotesca contra els gegants que conreen i alimenten l’estupidesa, la intolerància, la frivolitat, la incompetència, la desigualtat, l’odi i la imposició.
Cert és que fuig del discurs políticament correcte i de les tesis adotzenadores del pensament únic com qui fuig de la pesta bubònica. El Rafel, afortunadament, no combrega amb rodes de molí i assumeix una responsabilitat que lamentablement han defugit durant molts anys els intel·lectuals del nostre país, acomodats en molts casos en les poltrones d’un sistema que els ha donat posicions de prestigi i salaris de ministre a canvi de silenci i de connivència: parlo de la responsabilitat de dir les coses pel seu nom. En els temps que ens ha tocat viure aquesta no és una opció fàcil ni agraïda. Instal·lats com estàvem en la bombolla d’una realitat fictícia que ara finalment ha esclatat, són més necessaris que mai els esperits crítics que no es deixen encolomar gat per llebre i que, com no pot ser d’una altra manera, incomoden els prohoms que sustenten i perpetuen el sistema. El Rafel, armat únicament amb la paraula, se situa al llindar de la marginalitat, als turons perifèrics d’aquesta realitat tossuda que no s’avé a admetre la diferència i la discrepància, i des d’on dispara la seva munició contra la tropa enemiga.
En tant que professor de secundària, l’àmbit natural de Rafel Santapau és el de l’educació i la pedagogia. Essent així, els seus articles tenen un tombant eminentment alliçonador i pedagògic, malgrat que a algú li pugui semblar que la seva és una metodologia poc ortodoxa i una mica agosarada. Ell sap que l’educació consisteix sobretot a formar persones i, en especial, a formar persones que pensin i que sàpiguen destriar el gra de la palla en el descampat abrupte que ens hem atorgat com a ecosistema col·lectiu. Un ecosistema, els guardians del qual, dit sigui de passada, no tenen cap mirament a l’hora de carregar la responsabilitat del fracàs de l’educació en el col·lectiu d’uns ensenyants que lluiten a contravent contra l’enemic poderós d’una societat frívola i alienada i d’un sistema d’ensenyament que va perdre els papers allà per la primera reforma.
El de l’ensenyament (el fracàs escolar, la reforma, etcètera) és, òbviament, un dels temes predilectes del seu repertori, però no pas l’únic. Al llarg dels 100 moments, molts altres de més tangencials,apareixen de forma recurrent l’integrisme, la ETA, el PSOE, el PP, la Brunete mediàtica, el Jiménez Losantos, el Tribunal Constitucional, les funestes relacions entre la colònia i la metròpoli, la independència, el català, l’art contemporani i sobretot, sobretot, l’ínclit José Luis Rodríguez Zapatero, un personatge guinyolesc, esdevingut caricatura per mèrits propis, a través del qual Rafel Santapau personalitza i sintetitza l’esperit de desconfiança que ha caracteritzat el desencontre perpetu entre la colònia i la metròpoli, és a dir entre Catalunya i Espanya.
La seva mirada al fangar de l’actualitat parteix normalment de l’estupefacció i utilitza la ironia i el sarcasme com a recurs literari per a explicar-lo. Això li permet un to jocós, pròxim al llenguatge teatral. De fet, com el mateix Rafel diu al seu “Apunt final” els articles estan escrits com si fossin curts monòlegs teatrals per a ser dits davant del públic. Cal recordar que el Rafel és un consumat autor i director d’escena, amb una interminable llista d’obres escrites, algunes de publicades, altres només estrenades damunt de l’escenari. En realitat, tal com va dir Erasme de Rotterdam, la vida és una comèdia. I això ho sabem tots. I quina millor manera de prendre’s la vida sinó plantejant-la com una comèdia permanent. Una comèdia tronada i previsible, però comèdia al capdavall.
En fi, els 100 moments són la crònica d’un temps i d’un país vistos per un espectador estupefacte que no s’acaba de creure que siguin veritat el seguit de despropòsits amb que ens obsequia el dia a dia. És el quadern de bitàcola d’una societat farcida de mentides i de mitges veritats i el Rafel és el notari que aixeca acta i en dóna fe. Tal com estan les coses, poca cosa més hi pot fer, certament. Ho diu ell mateix al Moment núm. 100: Hi ha moltes coses que no podrem canviar, però cal, almenys, posar-les davant del públic. Aquesta és la seva missió.
Permeteu-me que acabi amb una cita de Fernando Pessoa, al seu Llibre del desassossec, que crec que s’escau perfectament en aquest context: Ja que no podem extreure bellesa de la vida, maldem almenys per extreure bellesa del fet de no poder extreure bellesa de la vida. Fem de la nostra mancança una victòria, una cosa positiva i dreta, amb columnes, majestat i aquiescència espiritual.
Anuncis
Estàndard