Articles, Noms propis

Mites heroics. Herois mitificats

No he sigut mai d’anar a demanar autògrafs als cantants de moda, ni signatures als escriptors de guàrdia el dia de sant Jordi, cavaller llegendari que, ara que ho penso, no tinc molt clar si és un mite, un heroi o bé un simple pretext comercial. De fet, hi ha mites i mites, de la mateixa manera que hi ha herois i superherois. I després hi ha els antiherois, que som la majoria de nosaltres, ciutadans pedestres, simples consumidors compulsius i pagadors d’impostos que portem una vida discreta, alguns més que d’altres. Quan penso en mites, em ve al cap Plató i la caverna i el relat d’aquells pobres presoners lligats de peus i mans que, quan observaven les ombres de figures humanes projectades sobre la paret, creien que estaven contemplant la realitat. I això em fa pensar en la meva padrina Antònia, que tenia una parada de fruita i verdura al mercat de la plaça de Balaguer i els dissabtes es quedava a dinar a casa nostra. A l’hora del cafè ens assèiem al sofà i compartíem la pel·lícula, generalment de pistolers. La meva padrina vivia la història com si allò estigués passant de veritat i, quan un vaquer estava a punt de ser atacat pels dolents, cridava i l’advertia de la imminència de l’atac. La meva padrina Antònia, nascuda a Preixens i amb uns ulls blaus esplèndids, vivia la ficció com si fos realitat, com els pobres presoners del mite de la caverna.

I, ara que parlo de presoners, evoco el meu padrí Josep que, potser sense vocació d’heroi, va lluitar a la guerra civil i la va perdre i va patir camp de concentració i garjoles successives mentre la padrina Antònia s’havia de buscar la vida per tirar endavant la casa, movent fils invisibles, heroicament. Els meus padrins van viure aquella realitat com si fos un malson projectat sobre les parets de la caverna, però allò no era cap mite sinó que era veritat veritable. Una veritat cavernícola i antiheroica en la qual van créixer els meus pares, als quals els van distreure amb els herois monocroms i censurats del Hollywood daurat, que tenien noms difícils de pronunciar: Clark Gable, Katharine Hepburn, Kirk Douglas, Humphrey Bogart, Gene Kelly, Ginger Rogers, Cary Grant, Lauren Bacall, John Wayne… i que, juntament amb la música de Glenn Miller i de Xavier Cugat, els alimentaren l’imaginari en la travessa d’aquell desert implacable que conduïa cap a la ignota transició.

En aquells dies grisos no n’hi havia gaires d’herois autòctons, sobretot perquè els jugadors de futbol encara eren simples persones. Però hi havia antiherois que, soterradament i en veu baixa, aconseguien mantenir l’esperit heroic i el foc col·lectiu que il·luminava la caverna mítica. Van ser protoherois resistents i anònims, dels quals avui gairebé ningú no es recorda. En aquell moment vam aparèixer en escena els de la meva generació. Corrien els anys seixanta de la nostra era, un decenni en què es van trencar molts mites i van caure algunes estàtues dels seus pedestals públics. Els primers herois oficials van sortir a la conquesta de l’espai: Yuri Gagarin, Alan Shepard, Valentina Tereshkova, Neil Armstrong, Buzz Aldrin, Michael Collins… I aquí baix ens vam quedar encantats mirant la lluna mentre anaven arribant tot de superherois des de l’altra banda de l’Atlàntic, l’oceà que segons algunes veus amaga l’Atlàntida, el continent mític per excel·lència, del qual parlen entre molts altres Jules Verne, Jacint Verdaguer i el mateix Plató.

Després d’aquest recorregut circular que no condueix enlloc, m’adono que realment la meva mitologia privada no és molt extensa, potser perquè no he sigut mai d’anar a demanar autògrafs als cantants de moda, ni signatures als escriptors de guàrdia el dia de sant Jordi, cavaller llegendari que, ara que ho penso, no tinc molt clar si és un mite, un heroi o bé un simple pretext comercial.

(Article per a la revista Paper de Vidre, núm. 55, abril de 2010)

Anuncis
Estàndard