Articles, Noms propis

L’hora de la veritat

He de confessar que ja fa un temps van deixar d’interessar-me les notícies d’actualitat, el dia a dia de la informació. Primer vaig deixar de comprar el diari en paper i després vaig deixar de seguir la televisió. Ara només espigolo articles d’opinió i cultura a internet de tant en tant. Els mitjans tradicionals no han sabut, no han pogut o no han volgut mantenir la seva independència i això ha fet que adoptessin un rol cada cop més partidista o institucionalista, en funció de si són privats o bé públics. Per un altre costat han caigut en el parany del reality show i en la fal·làcia de les audiències.
El periodisme va morir amb l’arribada de la societat de la informació de final de segle. Curiós. No fa molt em va arribar a la pantalla de l’ordinador una entrevista amb James Ellroy (l’autor de LA Confidential) en la qual deia que el món actual “està inundat de televisió, internet, constant cobertura de notícies, reportatges… I no fa més que avorrir-me. Jo no sento l’obligació moral de mantenir-me al dia amb el món, no vull saber”. Costa no estar-hi d’acord. El periodisme actual està sotmès a les directrius dels grans grups de comunicació que, al seu torn, estan sovint vinculats a les directrius dels corresponents aparells partidistes. Un joc d’ous. No dic res de nou, ja ho sé; això és públic i notori. Com ho és l’evidència que els partits polítics són maquinàries farragoses que limiten la possibilitat que els individus que es dediquen a la cosa pública puguin exercir els seus càrrecs amb honestedat i transparència. Els polítics ja no estan al servei dels ciutadans sinó dels partits llurs. I els partits treballen de cara a la galeria exclusivament per retroalimentar-se i perdurar, no pas amb vocació real de servei. Els mitjans i, sobretot, els partits polítics són els responsables directes del desinterès creixent de la societat envers l’actualitat de la política, farcida de corrupcions, incompetències, titubejos i cortines de fum. Fa poc, Juli Capella ho expressava de manera contundent, en un article d’opinió: “estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia”. Si jo fos polític, realment em preocuparia molt perquè el meu partit comencés a posar les bases de la nova política que requereixen els temps que vivim. Si jo fos polític em preocuparia molt perquè el meu partit deixés de marejar la perdiu i comencés a explicar les coses pel seu nom. Si jo fos polític, em preocuparia molt que el meu partit s’adonés que la societat és prou madura perquè els polítics expliquin la veritat d’una vegada i per totes. Si jo fos polític tindria molt i molt present l’Assaig sobre la lucidesa (Edicions 62) de José Saramago, on el 83% de la població decideix emetre el seu vot en blanc a les urnes, cansada i farta dels abusos de poder. (Article per a La Bultra, març de 2010)

Anuncis
Estàndard

10 thoughts on “L’hora de la veritat

  1. Miquel Àngel ha dit:

    >Si aplicassem la teoria de la massa crítica de la vituperada -per visionària- Marilyn Ferguson, només en un temps, podriem tenir la sorpresa de que el mon donés un tomb radical. Això si; la resistència del sistema, sobretot del nucli més poderós, Banca, Energia, Armament, i farmaceutiques. serà bestial i es carregaran a mig planeta si els fets socials determinen que han d'abandonar les posicions de domini. Els Politics ací no pinten rés , avui en dia cap cervell privilegiat, cap scientífic punter, cap persona preparada de veritat esta posada en política. A la política només hi juguen els mediocres, els corruptes, i els Txitxarelos. Son només els actors d'una comèdia bufa que acabarà en tragèdia.

    M'agrada

  2. Eduard Ribera ha dit:

    >Estaria bé una explosió controlada en algun racó perdut, Calpurni. Miquel Àngel, a veure si entre tots procurem aquest tomb radical. Salut, als dos.

    M'agrada

  3. Pep ha dit:

    >Crec que els mitjans tradicionals de comunicació mai han volgut mantenir la seva independència. El seu rol, els hi agradi o no, sempre ha estat partidista, indiferentment de si eren públics o privats. Mai han estat una eina neutral, simplement perquè no es possible. I no és que sigui dolent, ja que la veritable eina per enriquir la democràcia és la llibertat d’expressió i d’opinió. A més, és bo que els mitjans i la competència entre ells enriqueixi aquest estat d’opinió, però només si exerceixen d’amplificador i si hi ha diversitat. La fal•làcia es suposar que els mitjans de comunicació o el periodisme son una eina de la democràcia per si mateixos. La realitat demostra el contrari, en el moment en que s’han concentrat en grans empreses i l’objectiu prioritari ha esdevingut obtenir beneficis, s’han pervertit. Ni ideologia, ni ètica, ni principis, lo important es lluitar per les audiències al preu que sigui. Ja no estan al servei de la societat, sinó de si mateixos. Per descomptat és legítim, però és el que els fa perillosos. Per sort, per estar informat, per saber que opina altri, cada cop son més prescindibles. Potser, ja fa temps que tenen clar que el seu negoci ja no és la informació, sinó l’entreteniment. I estic segur que espremeran la mamella mentre podran. Del que ens comentes, el que és realment dramàtic, es que als polítics, que sí son una eina democràtica per si mateixos, els estigui passant el mateix. Que s’hagin pervertit per un sou, i que no més es dediquin a l’entreteniment. La remor que s’escolta, fa témer que, per aquest camí, també acabaran per ser prescindibles.

    M'agrada

  4. Queen of Hearts ha dit:

    >Fan falta massa canvis que s'han perdut pel camí.Ens deixem endur riu abaix per tot aquest cúmul de shows televisius, pel "morbo" que representen, i s'han oblidat de contar les coses com son i que importen.Sobre els polítics… ¿què puc afegir que no hagis dit? és un punt en el que em sap greu dir que tens tota la raó.Li faré una ullada al llibre que has citat.Bon bloc, et segueixo.Un petó.

    M'agrada

  5. Pep ha dit:

    >Sense solta ni volta, però és que el teu cometari m'ha rememorat una ínclita regla de tres. En plena dictadura, el censor va considerar inacceptable que la paraula "cojones" aparegués a la revista La Codorniz. Al número seguent, la revista d'humor va aparèixer amb una portada que deia: "Botines es a botones lo que cojines es a X. Nos importa 3X que nos decomisen la edición".

    M'agrada

  6. marc ha dit:

    >Però és el de sempre, quan la revolució es torna massiva deixa de ser revolucionària. Desgraciadament, les societats públiques no són més que la síntesi de les vides privades del conjunt de ciutadans (la gent de veritat -no nosaltres, que ens creiem molt llestos- te massa por per votar en blanc, és un fet comprobable a cada tertúlia domèstica preelectoral). Últimament em ronda la cita d'algun il·luminat que no recordo, i que feia precisament referència al tema aquest, "mentre hi hagi violència a dins hi haurà violencia a fora", deia.-molt necessàries entrades com aquesta, de totes maneres, t'hi fan pensar de nou… merci!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.