Articles, Noms propis

La revolució

Senyores, senyors, La Revolució ha arribat, de la mà dels amics de Paper de Vidre, la revista més actual, la més ecològica: la revista que no s’imprimeix. Tinc el plaer de col·laborar-hi amb un text que porta per nom “Evolució i revolució“:

Recordo l’època en què vaig sentir per primera vegada la paraula revolució. Jo devia tenir vuit o deu anys i per aquells temps assistia amb la meva mare a classes de català a l’Ateneu de Balaguer, als baixos del qual hi havia la llibreria del Jaume Noguereta que, a més de llibres, venia discos -elapès de 33 i singles de 45 revolucions per minut-, i era un cau de catalanistes resistents i bonifacis. Malgrat que en veu baixa i amb la boca petita, tothom cantava la gallina ha dit que no, visca la revulució, amb una u àtona impròpia de la variant nordoccidental, tal com ens explicava la professora Sistac, i a mi se’m va adherir a l’inconscient aquella tonada enganxifosa com la mel. En aquells anys probablement la revolució encara era possible, com les llibreries i les militàncies.De fet els Beatles ja feia anys que cantaven you say you want a revolution, well you know, we all want to change the world i els hippies francesos ho van voler dur a la pràctica un mes de maig. Però aquí estàvem massa enfeinats amb la revolució que no vam acabar de fer mai. Per desgràcia, l’evolució va fer que la revolució no fos necessària i un mes de novembre ens van donar festa a l’escola perquè un senyor calb i gris va dir per la tele que el cap de l’estat havia mort per la gràcia de Déu. A setè o a vuitè, el pare Pallarolas ens va fer estudiar la revolució industrial, que era l’única revolució que estava realment ben vista perquè havia alliberat animals i proletaris de la força bruta i havia introduït la màquina de vapor. Una revolució ben estranya, d’altra banda, perquè va generar un munt de cadenes de producció, és clar. A l’institut vam tenir notícia i consciència d’altres revolucions: la francesa, la russa, la xinesa, la dels clavells i tantes d’altres. Però la que recordo especialment és la que va proposar un alumne ebri un dia que havíem fet una festassa abans de la classe de francès: cuando sea ministro, ginebra para todos, va cridar just abans de tancar impetuosament la porta de l’aula. Allà vam aprendre que les borratxeres revolucionàries només condueixen a l’expulsió. A la universitat vam tornar a creure en la revolució, una mica perquè era el que tocava i una altra mica perquè si feies filologia catalana era l’única sortida que trobaves digna per a una llengua sense estat propi. Finalment la revolució no va ser i quan vam sortir al mercat laboral cadascú la va campar com millor va saber, en el meu cas accedint a una plaça de dinamitador lingüístic, una mena de revolucionari comarcal de la llengua que no disposava de pressupost ni d’estratègia institucional. Allò va revoltar de quina manera el jove que es volia menjar el món que habitava el meu interior i al poc temps em vaig autoexpulsar d’aquella farsa revolucionària i funcionarial. Després les revolucions s’han seguit succeint una darrere l’altra i en el periple he vist caure molts revolucionaris: alguns es van enconyar amb el comptador de revolucions d’un golf GTI, altres amb un càrrec de confiança a l’administració i, els més afortunats, amb una pubilla de casa bona. Ja t’ho diré: al final arribes a la conclusió que totes les revolucions són plurals i acaben igual: amb vocal, ena i essa; i, si són singulars, amb accent tancat, com deia la Sistac a l’Ateneu quan tenia vuit o deu anys i assistíem a les classes de català amb la meva mare.

Anuncis
Estàndard

One thought on “La revolució

  1. Generalment, no sóc gens partidari de fer com fan alguns a molts blogs: quan l’administrador canta una melodia, els comentaristes li fan els cors (o el duduà, duduà, tant se val). Aqueixa estratègia de l’ensabonada, la trobe repel·lent. Dit açò, he de confessar que, en aquesta ocasió, m’has commogut. Jo vaig conèixer, a la meua època d’Universitat, un revolucionari del FRAP (braç armat del pecemelé i els xiquets de la bengalé) que fins i tot arribà a assaltar l’oficina d’una empresa, amb un fusell de canons retallats, per a robar la nòmina del mes. Bàsicament, l’operació consistia a recaptar diners per a la revolució pendent i deixar sense nòmina, durant uns dies, els treballadors d’aquella empresa, els quals, naturalment, no entengueren la subtilesa de l’assumpte. Aquell antic revolucionari és avui amo d’una empresa de “consulting” que treballa per a Rita Barberà, alcaldessa de València. Manté, però, una petita diferència amb els del golf GTI: aquest és propietari d’un Audi A8. Ah, i no consta que a ell li hagen assaltat l’oficina. Ai les revolucions (ui, perdó, les evolucions!). Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia el teu text. I perdona que m’haja estès més del compte. Salut!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s