.AUTOR, .OBRA, .REFERÈNCIES, Llibres

La incomprensibilitat del caos

(Text de la presentació de La casa per la finestra que va fer Rafel Molina a Balaguer, el 23/04/88)

Estimada parròquia.

Heus ací que ens trobem disposats a presenciar l’entrada en societat d’un nou escriptor: balaguerí, músic, d’un metre 85 aproximadament i uns 70 i tants quilos de pes. El trobem aquesta nit alegre, emocionat, un xic sorprès per haver reunit tanta gent al conjur del seu nom i feliç per saber-se envoltat d’amics i admiradors. Si hem de dir l’estricta realitat, hi ha entre el públic dos o tres individus patibularis que li són enemics, però en la presència porten el càstig, perquè aquesta nit és la nit d’Eduard Ribera i no parlarem sinó de les seves excel·lències.
Havia jo preparat unes notes de premsa sobre la vida i obres de l’autor, però com que ell personalment m’ha demanat que sigui breu, no les llegiré. Tampoc llegiré les opinions que sobre ell m’han fet arribar els seus mestres, professors i altres persones de tota solvència que l’han conegut personalment. Lamento especialment no poder llegir la carta, emocionant, de la seva parvulista que ja pressentia —així ens ho diu— el brillant futur artístic que, efectivament, esperava l’esdevenir de l’Eduard […].
En conseqüència, i apartada la faramalla, què tenim? Amb què ens quedem? Amb un llibre i un parell de fulls on tinc anotades quatre coses que, amb el vostre permís, llegiré.
Això de presentar un llibre, i amb ell un nou autor, és un assumpte delicat. Jo no hi tinc gaire experiència i l’Eduard m’ha donat l’honor —i la punyalada— de confiar-me la presentació del seu. El llibre del qual venim parlant és La casa per la finestra, Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987. Potser algú creuria oportuna una reflexió a propòsit de la utilitat o inutilitat dels premis literaris, però em sembla que ja està tot dit al respecte i ara no faríem sinó omplir-nos la boca de paraula vana que no trauria cap a res. Només diré que si no existissin els premis de Narrativa Ciutat de Balaguer, molt possiblement ens hauríem perdut, tots plegats, el llibre d’Eduard Ribera, i només això, ja és un gran què a favor dels premis.
Un llibre, com ja sap tothom —per anar entrant en matèria— té dues parts ben diferenciades: la forma i el fons, el contingut. Aquest és l’important, no cal dir, però hi ha casos —i aquest n’és un— on també la forma mereix unes paraules. La casa per la finestra és un llibre que està molt ben fet. La part gràfica, els dibuixos, són de Josep M. Súria i són excel·lents: amb aquell toc postmodern i surrealista alhora, formen amb el text un tot molt interessant. Després veurem per què. El disseny, la maquetació que ha fet Joan Burguet Ardiaca és molt original i perfectament pensada. La impressió perfecta. Felicitats per tutti.I el contingut? Amb molta freqüència, la presentació d’un llibre obra com excusa perquè l’erudit local faci una llarga dissertació sobre crítica literària i mostri, sense donar-li molta importància, una magistral demostració de coneixements personals.Em sembla una mica massa prompte per fer una dissecció de l’obra d’Eduard Ribera. Fins i tot em sembla impertinent fer allò que entre col·legues diem “la crítica hidràulica” és a dir: cercar les fonts de l’estil i veure si escriu com aquest, com aquell o com aquell altre; veure si la seva sintaxi està més pròxima al new realism americà que a la nova narrativa catalana… Això ja ho farà un o altre anys a venir. Jo em limitaré a fer una reflexió pedestre sobre un parell d’aspectes que, al meu entendre, destaquen poderosament en el llibre que ens ocupa.
Una primera lectura superficial ens podria portar a l’enganyosa opinió de creure que estem llegint un llibre ple de poques substàncies, un llibre on s’ajunten les disbaratades gracietes d’un noi que comença a escriure. I no és això, ni de bon tros[…]. Els personatges que omplen les històries d’Eduard Ribera, fan riure però no són alegres, perquè han vist, han patit, estan patint la incomprensibilitat del caos. Això és tant com dir que Eduard Ribera ha vist la incomprensibilitat del caos. I dir això d’un autor que tot just comença, és dir-ne alguna cosa. Llavors lluita contra el caos, tractant d’ordenar-lo, i en tant que ho fa, ordenant-se ell mateix, amb les armes que li ha donat la natura —les paraules— i que ell mateix va esmolant i adequant: la literatura.
Per què fa literatura en comptes de comprar-se una metralladora? És una qüestió que ja contestarà ell si ho creu convenient. Jo crec que és pel seu caràcter pacífic. No oblidem que, ultra ser escriptor, és un estimable músic.
Anem a veure això del caos i mirarem com exemple l’últim conte, que dóna títol al llibre. Se’ns descriu la tornada a casa d’un individu que durant quatre anys ha estat lluitant en una guerra —tantes n’hi ha— de la qual no ha sabut mai ni el com ni el perquè. I la guerra acaba i torna a casa i els seus pares preparen una festa de benvinguda a to amb l’esdeveniment. A tal efecte llancen la casa per la finestra, materialment, fins al punt que, per acabar-ho d’arrodonir, també es llancen ells: la casa per la finestra, tot. Aquí hi ha, és obvi, l’aprofitament literari d’una frase popular més o menys afortunada. Eduard Ribera, ha agafat la frase, l’ha disbaratada i n’ha fet un conte. Hi ha un acudit, és clar; i fa gràcia, però no fa riure. I no fa riure perquè en l’inconscient del lector, potser també en el seu d’autor, subliminalment, ha infringit la norma primera dels acudits: l’absurd. Un acudit fa riure en la mesura que el final és incongruent amb l’enunciat previ. Llavors? Llavors passa que en una societat com la nostra, el final que proposa el conte és perfectament possible. Entra dins de les possibilitats del caos. Nosaltres mateixos, en situació semblant potser també saltaríem olímpicament per la finestra. No és inversemblant. No és, per tant, un acudit. Us recordo que estem vivint en una societat on es diferencia entre tenir armes atòmiques i deixar que ells les tinguin en els nostres ports, on les urnes legitimen conductes caciquils i, en suma, una societat que, per a la set de llibertat dels adolescents, ofereix llimonades i taronjades en llauna (i tinc la sospita que no té molt més per oferir)[…].
Per això no és estrany, ans al contrari, que un home que sap perfectament on està vivint, presenti el seu món, el nostre, el de tots, com un caos absurd. Mireu com, de fet, tot i el món meravellós que apareix sovint en el text, els elements que el configuren, són absolutament reals, quotidians i, fins a un punt, autobiogràfics […]. Tanmateix, no hi ha una visió pessimista del món, o per dir-ho més ben dit, no sembla que l’autor es doni per vençut sinó que, elevant-se lleugerament, entra en contacte amb un món paral·lel on es troba millor que aquí. Però, compte! No estic ni insinuant que la seva sigui una literatura d’evasió en el sentit primigeni del terme, ni que ens estigui suggerint cap tipus de passotisme. El passotisme és segurament avui l’acte suprem d’imbecil·litat. I els passotes no escriuen, òbviament. Els passotes són com les vaques. Les vaques mengen, tranquil·les, pasturen, arriba el govern, perdó, el pagès i les muny, elles tranquil·les, passant de tot. De tant en tant arriba un toro i tenen un flirt, no passa res, elles tranquil·les i així van vivint, passant de tot, fins que un dia arriben els de l’escorxador i… tararí que te vi. Kaput!
I no és aquesta la proposta que es desprèn del text de l’Eduard. La seva proposta és molt més intel·ligent, perquè es tracta de presentar-nos el caos i fer-nos saber que se’l pot burlar, se’l pot esquivar. És possible viure en aquesta societat i no ser una peça del seu engranatge. És bastant difícil, però no impossible. Es pot lluitar.
Heus ací la bellesa del text. I aquí és on tornen a entrar els dibuixos de J.M. Súria. Us prego que mireu, després, la contraportada del llibre, és exemplar: apareixen totes les coses de casa sortint per la finestra, formant un veritable cacau: el caos. Fixeu-vos que tot són objectes de consum, imprescindibles en una casa com cal, com la nostra. I apareix també un individu que fuig per un pont estès sobre un riu. Fuig? Crec que no. Crec que ha vist a l’altra part del riu, la possibilitat d’abastar la lluna i corre cap allà esperançat en la utopia. Hi ha alguna cosa més esperançadora que una utopia? Perfecta simbiosi, com deia abans, del dibuix i el text. Si la columnata del pont està formada o no per elements fàl·lics, és un altre tema.
Tota aquesta paragrafada sobre el caos ve a tomb perquè demostra que Eduard Ribera coneix el món on viu i ens el descriu amb el distanciament de qui no s’ha deixat atrapar en els seus paranys i perquè això justifica la seva literatura.
Veurem ara un altre dels aspectes importants del llibre que presentem: la literatura estricta. Eduard Ribera ha triat per donar-se a conèixer un gènere avui molt de moda que és el relat breu, brevíssim. Algun d’ells se’ns presenta quasi com una idea tot just dibuixada, però aporta la novetat —si la novetat existeix en literatura— de fonamentar bona part de l’atractiu del text en els jocs de paraules o, per dir-ho millor: en el joc amb les paraules. Crec que aquests jocs, no són pas gratuïts, ja ho hem dit abans. El llibre té una exigència i un repte: que el lector estigui a l’alçada de l’escriptor. Si no és així, malament es podrà entendre el text i pitjor es podrà treure algun profit de la seva lectura. I s’ha de posar a la seva alçada en el nivell de joc estrictament parlant que ens proposa el llibre […]. Eduard Ribera és capaç —i ho demostra— de fruir amb el llenguatge. Com l’alquimista que es tancava en una cova i en sortia amb una poció màgica, així el nostre autor és capaç de tancar-se a la seva habitació amb un diccionari i sortir-ne amb un grapat de contes, acudits i narracions que abans no hi eren, i tot perquè té el do del llenguatge que demanava Josep Carner en tot escriptor. Dic que té el do i sembla que una fada o altra li va fer un regal d’aniversari, potser alguna de les seves bruixes, i no està així la cosa, no cal ni dir. Aquest do s’aconsegueix —dono la recepta per si algun dels presents hi està interessat— amb moltes hores de lectura, moltes hores de música, unes apetències no molt materialistes i freqüents massatges al cervell, zona cortical especialment. També és necessari estar enamorat i si és un d’aquells amors que diuen impossibles, millor que millor. Tot això es converteix en literatura de forma quasi automàtica. Cal, això sí, tenir la tècnica suficient per fer-ho i aquesta és, novament, qüestió d’hores. La inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant. No recordo de qui és la frase però s’hi escau perfectament.
Finalment, perquè no sembli que l’Eduard m’ha pagat un sopar i aquí estic jo tirant-li floretes sense més ni més, diré un parell de coses que ha d’intentar. Particularment, crec necessari que d’ara endavant, un cop hagi rebut la patent d’escriptor que aquest acte li atorga, es proposi d’abandonar temporalment el relat curt i procurar-se fites més difícils i més arriscades. Estic segur que ho pot aconseguir; d’altra banda, cal també que la dispersió artística no el porti a ser aprenent de tot i mestre de res, sinó que les distintes matèries que toca, es converteixin en un tot compacte i que ens ho passi per escrit. Al nombrós públic assistent li suggerim que compri el llibre —i aquí tampoc no cal dir ni busqui ni compari— potser aprofitant que demà és Sant Jordi, dia del Llibre, i qui no ho faci, que no es queixi després, que calli per sempre, perquè ell s’ho haurà perdut. Llarga vida, doncs, a l’escriptor i nosaltres que ho puguem patir amb salut.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s