Entrevistes

Entrevista a Pep Mas

El poble sahrauí: una societat a l’exili

(Entrevista publicada originalment a Xercavins, núm 16. Revista de Verdú. Febrer de 2004)

Durant l’època de la colonització europea del continent africà, Espanya i els principals països europeus van sotmetre els pobles africans per expoliar les riqueses naturals del seu territori i, un cop aconseguit aquest objectiu, van abandonar-los a la seva sort, deixant al descobert en molts casos un seguit de conflictes territorials que encara avui suposen guerra i misèria per a milions d’africans. El cas del poble sahrauí és potser un dels que ens toca de més a prop, per tal com va ser l’Estat espanyol —el regne de Castella— qui ja al segle XVI pactà amb Portugal el dret d’establir una base a les costes saharianes, davant de les illes Canàries. Aquella primera colonització no cristal·litzà fins ben avançat el segle XIX, quan la Societat Espanyola d’Africanistes i Colonistes prengué possessió del territori i fundà dues bases pesqueres. El 1900 van ser fixades les fronteres del territori i el 1958 el Sàhara Occidental esdevingué província espanyola. El 1965 l’ONU va demanar a l’Estat espanyol la seva retirada del Sàhara però el 1968 foren decoberts uns jaciments de fosfats amb grans possibilitats d’explotació. Des de 1970, Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren a Madrid la descolonització del Sàhara. El 1973 es va crear el Front Polisario com un moviment d’alliberament nacional, que va entrar en lluita primer amb l’Estat espanyol i després amb el Marroc i Mauritània. El 1975, mentre Algèria i l’ONU reclamaven un plebiscit d’autodeterminació per al poble saharià, l’Estat espanyol va cedir el territori al Marroc i Mauritània en l’Acord de Madrid. El Polisario va iniciar una guerra de defensa front a la invasió de Marroc i Mauritània i va comandar l’èxode de la població sahariana des de les ciutats ocupades del Sàhara Occidental fins al desert de la Hamada, al sud-oest d’Algèria, prop de la ciutat de Tindouf. Gairebé 30 anys després, el poble Sahrauí segueix reivindicant el territori que li és propi mentre continua vivint, en unes condicions molt precàries i gràcies a l’ajut i a la solidaritat internacionals, en els camps de refugiats en terres algerianes.

Avui parlem amb Pep Mas, veí de Verdú, que ha visitat en dues ocasions els camps de refugiats i que en els darrers estius ha acollit, juntament amb la seva família, un infant sahrauí: el Hamada.

P- Com definiries els sahrauís?

R- Són molt hospitalaris, molt afectuosos, et fan sentir com a casa. Ells estan molt agraïts que acullis els seus fills i quan vas allà t’ho transmeten, et fan una festa, maten una cabra, que és un esdeveniment extraordinari ja que és un dels seus béns mes preuats… Quan es menja apareixen parents, veïns i tothom hi és benvingut i es comparteix absolutament tot. Els campaments són una gran família.

P- Què ha suposat per al poble sahrauí aquesta situació de conflicte sostinguda durant tants anys?

R- Quan van entrar en conflicte amb el Marroc, els sahrauís van exiliar-se a Argèlia. Els homes van anar a la guerra i a partir d’aquí les dones van assumir el protagonisme, van construir tota la societat on viuen ara. Les dones són les que realment porten tot el pes en l’organització dels camps, gestionen les guarderies, tenen la seva pròpia emissora de ràdio… De tota manera, crec que un dels secrets que ha permès el poble sahrauí resistir durant 27 anys en aquelles condicions ha estat precisament la família. Tenen un sentiment familiar molt fort. Com succeïa abans aquí, els fills viuen amb els pares, els pares viuen amb els avis. Les famílies normalment estan integrades per molts membres, poden ser de 10 a 12 persones, i ells tenen molt interès que sigui així. Quan parles amb ells et diuen que no marxen, que no poden marxar d’allà perquè no poden abandonar la família.

P- Quants camps de refugiats existeixen actualment?

R- Hi ha quatre camps principals: Aaiun, Smara, Dajla i Auserd. Després hi ha el de Rabuni, que és la seu administrativa i de serveis: hi ha l’Hospital Central, hi ha una presó, hi ha la seu del Polisario. Recentment les dones han creat un sisè camp que es diu “27 de febrer”, amb llum elèctrica, amb una sèrie d’escoles, aules taller
(artesania, pintura…). És una mena de seu cultural, propera a Tindouf, totalment dirigida i organitzada per dones. No és estrictament un camp de refugiats. Smara és el campament que fa com de capital. Dajla, que és el més llunyà i més endinsat al desert, és el més gran, amb la particularitat que es troba en un indret on hi ha aigua. La resta de camps s’han d’abastir amb camions cisterna.

P- De quantes persones estem parlant?

R- Això és molt difícil de dir, pràcticament no ho saben ni ells, però es calcula que no arriben a 300.000 persones

P- Com s’organitza un camp de refugiats?

R- Com qualsevol altre poble. Els campaments estan dividits en districtes o “dairas” i cada daira té un petit ajuntament que, per exemple, centralitza i distribueix l’ajut internacional. La distribució dels carrers és molt simètrica i des del principi vivien en tendes de campanya. Quan, al llarg dels 27 anys, les tendes s’han anat malmetent, han hagut de construir-se unes estances amb unes totxanes crues que fan amb una mena d’argila que troben sota la sorra, i que cobreixen amb una xapa de ferro a la teulada. Les estances fan uns 15 metres quadrats. Allà ho fan tot: mengen, dormen…

P- Com és la “casa” d’una família sahrauí?

R- Tenen aquesta estança principal, un altre espai d’uns 4 metres quadrats on tenen la cuina i després hi ha una latrina a l’exterior. Als afores del poblat tenen un tancat on crien una cabra que els abasteix de llet i fins i tot hi ha algun privilegiat que té un camell. En el cas que els avis visquin amb la família aquests acostumen a tenir una estança pròpia adjunta a la principal. Cada casa té el seu dipòsit d’aigua de 300 litres que s’ha de racionar durant tres setmanes. Gairebé totes les cases tenen una placa solar que carrega una bateria on hi connecten un fluorescent per il·luminar l’estança de nit.

P- Quina és la seva alimentació bàsica?

R- És una alimentació bastant rutinària. Un pa de xapata que es fan ells mateixos quan tenen farina, carn de camell a diari, acompanyada d’arròs, llenties o algun tipus de verdura com tomata, ceba o pastanaga.

P- Quin paper juga la dona?

R- La dona és l’ànima de la família. Si en una família hi pot haver tres dones (la padrina, la germana…) millor que una de sola. A més, totes les dones fan algun tipus de treball social per a la comunitat amb una petita remuneració (guarderia, infermeria, distribució d’aliments…) Les dones, al Sàhara, són bastant “occidentals”, els costums islàmics envers la dona són més relaxats. Malgrat seguir la religió islàmica, no van tapades, no tenen cap problema a donar-te la mà, fer-te dos petons i s’han fet valdre una sèrie de drets que a qualsevol altre país islàmic serien impensables.

P- I els infants, van a l’escola?

R- Tenen guarderies per als més menuts i comencen a anar a l’escola des dels sis o set anys fins als 12, amb un tipus d’ensenyament semblant al nostre. Posteriorment van a una mena d’institut a Rabuni, en règim d’internat un o dos anys, i després van a estudiar alguna carrera a Argèlia o Líbia. En el cas de nens malalts, l’Estat espanyol els acull i fins i tot poden anar a alguna escola especial. De tota manera, els sahrauis són molt gelosos de l’educació dels seus infants i no volen que els nens perdin la seva educació de tradició islàmica…

P- Com és una jornada qualsevol en un camp de refugiats?

R- El te és un dels rituals que marca la jornada. Al matí comencen el dia fent el te, esmorzen, els infants van a l’escola. Les dones es dediquen als més petits, a la cuina, als treballs comunitaris… Fan tres menjades al dia.

P- Viure al desert comporta suportar temperatures extremes. Com resolen aquesta eventualitat?

R- Ningú no està preparat per suportar això. El que fan és reduir l’activitat al mínim. A l’estiu arriben fàcilment als 50ºC i a l’hivern les nits són bastant fredes. Evidentment, no tenen calefacció ni fan foc a dins de les cases. Senzillament es tapen amb mantes.

P- I, canviant de perspectiva, què suposa per a un infant sahrauí passar un estiu amb una família a Catalunya?

R- El primer any que vénen tenen 7 anys i l’impacte pot ser important. Una cosa tan senzilla com una escala per exemple no saben com afrontar-la, o els nostres lavabos, no saben com funcionen… realment és una mica traumàtic. Per a ells, el sol fet d’obrir una aixeta i que ragi aigua és gairebé un miracle. Al marge que estem parlant de nens molt petits, que canvien de família, d’alimentació, d’hàbits… En molt poc temps han d’afrontar un munt de situacions noves. De tota manera, al nen sahrauí li estalvies dos mesos d’una calor molt intensa i a la familia li estalvies l’alimentació d’aquest infant.

P- Quin és el grau de compromís que adquireixes acollint un infant saharià?

R- És un compromís moral. L’unic paper que signes només et compromet a portar el nen a l’aeroport el dia que l’avió torna cap al Sàhara al final de l’estiu. A partir d’aquí tu fas allò que creus millor. El nen té cobertura sanitària però no pot sortir a l’estranger. Els vincles que puguis establir són voluntaris. Hi ha famílies que un cop han retornat el nen a l’autobús han acabat el contacte. En el nostre cas, hem tingut el mateix nen durant dos anys, tenim contacte telefònic amb la família durant l’any, els he visitat en dues ocasions, hem mirat d’ajudar-los econòmicament… però tot això es fa voluntàriament… Una vegada em van dir que una família sahrauí pot subsistir un any sencer amb només 100 euros, ja que el més bàsic ho tenen cobert, com ara el menjar. Amb aquests diners poden comprar una placa solar, llogar un vehicle, refer la casa quan plou, comprar roba… El compromís és el que un mateix vol adquirir.

P- No és molt traumàtica la tornada al desert quan has conegut les comoditats  amb què vivim els occidentals?

R- No, en absolut. Els nens tornen molt contents cap a casa perquè saben que retrobaran la família, els amics… Estan contents quan vénen i també quan marxen. És el mateix que quan nosaltres fem un viatge a l’estranger, tenim il·lusió a l’hora de marxar i també ganes de tornar a casa.

P- Què vas sentir el primer cop que vas visitar un camp de refugiats?

R- En el meu cas, jo ja havia viatjat a països del tercer món que viuen en unes condicions fins i tot més difícils que les dels sahrauís. Em quedo amb les coses positives. Les necessitats primàries les tenen cobertes. Potser l’aspecte sanitari és el més precari. Allà viuen molt tranquils, el temps normalment és bo… Quan parles amb ells fins i tot et diuen que estan contents perquè tenen molta aigua. Potser el sentiment que més frapa, al marge del que tenen o deixen de tenir, és el fet que se senten fora de casa, és a dir que estan literalment a l’exili.

P- Què ha de fer una família que vulgui acollir un infant saharià?

R- A cada comarca hi ha un representant dels Amics del Poble Sahrauí. Aquestes associacions estan encantades d’atendre les famílies que volen ser acollidores.

P- I si no volem o no podem acollir un infant, com podem ajudar el poble saharià? On ens hem d’adreçar?

R- A través de les escoles i dels ajuntaments es fan recollides periòdiques d’aliments. Una altra manera és fer-se soci l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) i pagar un petita quota que serveix per dur a terme campanyes, programes, projectes per portar instruments mèdics als campaments…

P- És important que ens solidaritzem amb el poble saharià? Realment depenen de l’ajut internacional?

R- Viuen de l’ajut internacional. Sense això no tenen res, no poden conrear perquè la terra és absolutament erma, no tenen aigua… és impossible que puguin produir res.

El Pep Mas parla amb entusiasme dels sahrauís al temps que és un pèl pessimista —realista diria jo— pel que fa a la resolució política del conflicte, com a mínim a curt termini. Sigui com sigui, hem d’acabar l’entrevista, ja que les pàgines de Xercavins són limitades. Després seguim xerrant. El Pep té una conversa tranquil·la, hospitalària, generosa. Tenim sobre la taula uns vasets de moscatell, a fora hi fa fred, probablement el mateix fred que al desert de la Hamada, però amb una diferència: nosaltres tenim l’estufa encesa. Realment som uns privilegiats.
Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s