Entrevistes

Entrevista a Manuel Mayoral

(Entrevista publicada originalment a Xercavins núm 19. Revista de Verdú. Novembre 2004)

Ens trobem amb Manuel Mayoral a la que és la seva nova casa de Verdú: el Museu de Joguets i Autòmats. Aquest “homenot” apassionat i amable ens convida a passar i ens asseiem en una sala que ens allunya del continu anar i venir de gent que entra i surt del Museu. És un col·leccionista vocacional, un home entusiasta, fet a ell mateix, lluitador com —ens fa saber— ja ho era el seu pare. S’emociona parlant: sap que l’emoció és una part indestriable d’una vida plena. Encetem una conversa en què parlem dels records, del Museu i de Verdú, en un recorregut des del passat cap a un futur ple d’il·lusió.

Com jugava Manel Mayoral de petit?

No feia res més que jugar, tot el dia jugàvem; bàsicament amb una pilota, però també amb la baldufa, amb talons, jugant a “isles”, amb boles, després amb futbolins… Fins als deu o dotze anys la meva vida era pilota, pilota i més pilota.

Aquí és on arrenca la seva passió pel futbol?

Sense cap dubte. En aquella epoca als pobles podies fer dues coses: una ens la feien fer, que era anar a missa, fent d’escolans matí i tarda, no paraves…; i l’altra era l’esbarjo, és a dir el futbol. Jo no recordo haver-me menjat mai les postres a taula, sempre al carrer: un préssec, un plàtan a la mà, sempre jugant a pilota a la plaça, a la placeta de l’església, contra una porta d’una casa deshabitada… La meva infància és bàsicament futbol.

A quina edat va marxar de Verdú?
Jo estic aquí fins als 25 anys. Em caso, vaig a Tàrrega, vaig i vinc, ajudo els pares fins als 27 o 28 anys, col.laborant en les feines de la terra i en la botiga que tenia la mare. D’aquí me’n vaig cap a Tarragona, ara fa 25 anys, on se’m desperta l’afició pel col·leccionisme i on m’associo amb un company per muntar una botiga que es diu El Anticuario. Essencialment féiem de brocanters i començo a tenir contacte amb aquest món de les fires i les subhastes. A Tarragona hi vaig ser 8 anys. Després decidim liquidar el negoci i em trasllado a Barcelona, fa 17 anys, on obro una galeria d’art. Havia fet un pas endavant i volia fer més camí, tot i que em queda l’arrel profunda del col·leccionisme que he anat cultivant tots aquests anys, ja més com un hobbie, seguint mercats i coneixent gent de mig Europa.
Quin és l’objecte que li ha costat més d’aconseguir?
No et sabria dir, possiblement algun que encara no tinc… Algun joguet determinat… En aquest món del col·leccionisme, quan obres el ventall, hi ha objecte considerats únics que, per exemple, estan fabricats per un artesà francès i que no es troben. O t’assabentes que a Hongria hi va haver una època molt interessant i intentes arribar a aquest mercat hongarès.. Fa un any i mig vaig comprar un futbolí que va amb fils, una cosa especialíssima. No et sabria dir…
Per a ser un bon col·leccionista què és més important: el temps, els diners o l’espai?
Una cosa que no has dit; un punt d’emoció i de ximpleria que et permet perdre la noció del diner, del temps o de l’espai. En el moment en què fas una valoració correcta i justa hi ha moltes coses que no faries.
Quan va néixer la idea de crear el Museu?
Fa uns cinc anys. Vaig heretar la casa on ara hi ha una part del Museu i s’hi havia de fer una reforma… Vam pensar en algun projecte: hi havia la possibilitat típica de construir pisos, fer una casa rural… Jo estava carregat de col·leccions i la primera idea va ser fer un museu sobre les coses del camp.  A mesura que va anar creixent el projecte vam veure que potser no seria prou interessant. Vam anar canviant de plantejament —teníem coses de futbol, autòmats, cartells de festes…— fins arribar a muntar un museu únic. No crec que n’hi hagi cap d’igual a tot Europa pel que fa al contingut.
No deixa de ser un museu molt personal…
Sí, perquè és la meva col·lecció. La feina difícil era trobar els tècnics que entenguessin aquest guió, perquè aquí no s’explica la història de la joguina. És un museu fet dels objectes que ha anat adquirint un col·leccionista, a cop d’emoció i voltant pel món. 
Aleshores, la denominació de Museu dels Joguets i Autòmats pot ser una mica confusa?
No trobàvem la solució per a la definició encertada. Ens va portar més d’un any de discussió, consultes… Si hagués estat sol a prendre la decisió potser li hagués posat La Casa del Col·leccionista. Hi vaig involucrar la família i ja no només depenia de mi. Hi havia raonaments que deien que amb aquest nom la gent podia quedar desconcertada… Finalment vam decidir que Joguets i Autòmats era allò que ho definia millor perquè és allò que més domina en la col·lecció. Tanmateix, deixo la porta oberta a reajustar el nom en funció de possibles nous continguts de cara al futur.
El Museu és, doncs, una proposta oberta?
Totalment. Anirem fent readaptacions en funció d’allò que es cregui més oportú en cada moment. La planta de baix on ara hi ha una part dedicada al futbol es podria destinar en el futur a exposicions temporals, de fons del Museu o en col·laboració amb altres museus; o fins i tot alguna cosa de pintura si es creu convenient…
Al marge dels continguts, allò que primer sorprèn del Museu és la seva arquitectura…
L’arquitectura és bàsica. Per a mi és la clau de l’operació perquè s’ha fet una obra única, molt contrastada en tots els sentits, amb professionals de molt nivell. Es va començar el projecte amb en Gilabert –agosarat, valent, atrevit…– i arriba un moment en què ens convencem que s’ha de fer un canvi, que necessitem un reajustament, una simplificació dels elements…; però continuo creient que en Gilabert és una peça bàsica i el tornaria a cridar.
Aquest Museu agrada més als infants o als adults?
Jo et diria que a tots. Penso que als infants cal que els oferim una part més didàctica, perquè veus que els agrada però els falta una mica de participació, en som conscients… Cal tenir en compte que amb les antiguitats cal ser molt curós, altrament necessitaries un mecànic especialista per al manteniment… Amb els adults és indiscutible com actua la nostàlgia, els records i una cosa molt superior com és la fantasia, una fantasia de joguina on tothom se sent còmode. El record de la infantesa són els “caballitos“, els autos de xoc; tothom ho ha vist encara que no ho hagi tingut. En aquesta comarca principalment la gent era molt pobra. Els joguets que avui trobem al Museu, durant l’època de la postguerra, segurament no hi havia ni un 2% de la població que els pogués tenir…
Creu que el Museu pot suposar un revulsiu per a Verdú?
N’estic convençut; si no n’hagués estat no ho hauria fet, ho dic sincerament, ja que he tingut moltes ofertes de llocs on volien que s’instal·lés aquest projecte. Possiblement m’hauria estalviat algun disgust però també hagués trobat a faltar moltes emocions. Estic contentíssim de portar el projecte a Verdú. Penso que si la gent s’implica com s’ha d’implicar, hi ha un potencial que pot convertir Verdú en el millor poble de Catalunya, en els propers 5 o 10 anys. Diria que està tot per fer. Que ningú no s’espanti ni es desanimi: qualsevol projecte, qualsevol idea, que la facin, que la realitzin, amb seny, perquè el poble donarà per fer-ho. La prova la tenim aquests dies del Bacus: està venint gent d’arreu de Catalunya, jo ara començo una promoció al País Valencià… penso que el poble té recursos per esdevenir el primer poble de Catalunya…
La gent que vingui pot trobar a faltar alguns serveis que es podrien considerar bàsics per al turisme?
Això s’anirà cobrint amb les mateixes necessitats. Avui tenim dos locals al poble que s’han anat adaptant, donen servei de menjar i veuen que hi ha possibilitats. La resta ha d’anar venint sol. Per això animo la gent que tingui algun projecte lògic a tirar endavant, que no tingui por. Hi cap tot, hi farà falta tot. És hora de cordar-nos bé les botes, deixar-nos de jocs de nens i anar per feina.
Creu que el futur de Verdú passa, doncs, pel turisme?
En molt bona mesura. A Verdú tenim els ceramistes, que és un sector al qual li demano una implicació total; ha donat i pot donar molt per Verdú. És una de les eines importants que hi ha avui al poble, així com el castell… Jo he portat amics industrials de primer nivell que han quedat meravellats d’aquest magnífic castell que, tot i que demana una reforma, ha de ser l’altre gran revulsiu del poble.
Com veu el Verdú d’aquí a 25 anys?
(Rialla) No el veuré… La meva il·lusió seria veure’l ple de gent cada dia com ha estat aquests quatre dies de la festa del Bacus.
Per acabar: té previst de tornar a instal·lar-se a Verdú?
No ho tinc previst. Pensa que la meva rutina em porta a voltar pel món. Ara estic encantadíssim aquí, demà he de ser a Barcelona, aquesta setmana he d’anar dos dies a València. Sóc una mica un ocell de bosc, m’agrada veure món, conèixer món. A primer de desembre tinc una fira d’antiquaris a Madrid, on fa vint i tants d’anys que hi vaig; allà tinc coneguts, companys, muntarem un estand, allí hi ha les emocions del farem o no farem…, m’agrada la competitivitat, m’agrada aquest conviure amb altres cultures, amb altra gent. Penso que és enriquidor per a tots. Ara bé: sempre aniré aportant a Verdú tot allò que pugui.
Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s