Ficcions, Oficis específics

Sobre l’impuls incontenible de dir no

El Josep anava a dir sí i li ha sortit que no. El seu monosíl·lab ha ressonat categòric per l’àmbit de tota l’església. I no només ha dit que no, sinó que, sorprès d’ell mateix, ha agafat el campante i, enmig dels murmuris d’amics i familiars, sense dir res a ningú, ha fotut el camp, deixant penjada la seva cerimònia de casament. Ha travessat amb decisió el passadís central sota la mirada atònita dels convidats, s’ha tret l’americana i la corbata, ha pujat al cotxe i se n’ha anat.

Ni tan sols ha tingut temps de pensar en les conseqüències de la seva negativa, perquè ha estat absolutament sobtada, imprevista. El Josep havia entrat, feia només uns minuts, acompanyat de la seva mare, decidit a casar-se amb la Roser, decidit a compartir amb ella la resta de la seva vida, a les verdes i a les madures.

Però ha dit que no, i ara li toca ser conseqüent amb la seva resolució. No vol ni imaginar què pensarà d’ell la Roser, després de tants anys d’arrossegar-se plegats i de la confiança que es tenien. O la sogra, que estava tan il·lusionada i emocionada. O els seus amics, que l’envejaven de tenir una nòvia tan atractiva i intel·ligent. Ha dit que no i serà que no.

És massa tard per a tornar enrere. Ja no pot girar cua i entrar novament a l’església demanant disculpes a tothom pel seu comportament, o dient bah!, era una broma… perquè la vergonya i l’orgull pesen més que la humilitat de reconèixer les pròpies debilitats.

No ho ha fet amb premeditació, perquè ni ell mateix no s’hagués imaginat mai que en seria capaç. Entén que és una de les jugades més perverses que es poden fer a una persona que estimes, però, la seva espontaneïtat, el fet que no hagués projectat la seva negativa, creu que atenua la seva responsabilitat.

Ara està confós i té l’obligació de retrobar-se amb ell mateix, d’ordenar les idees i esbrinar quin ha estat el motiu que ha generat l’impuls incontenible de dir no, perquè, en realitat, no en té ni la més mínima sospita. El subconscient —aquesta veu indòmita, innocent i sàvia que tots tenim a dintre—, un cop més, l’ha traït. Però aquesta explicació, és clar, no se l’empassarà ningú.

(Conte inclòs al volum Oficis específics, 1996)

Anuncis
Estàndard

3 thoughts on “Sobre l’impuls incontenible de dir no

  1. Sembla cosa de l’àngel de la guarda… 😉
    No, de debò, vull dir que potser no és premeditació conscient, però segur que hi deu haver una causa que s’ha anat coent a foc lent, fent xup-xup a la rebotiga, fins que ha bullit massa i ha vessat.
    Si sabéssim dir que no més vegades amb aquesta contundència, crec sincerament que seríem una mica més feliços.
    Molt bo, Eduard…

    M'agrada

  2. crec que l’isnel té raó, n’hauríem de saber de dir que no. Ara bé, el que ha fet el protagonista… no te solució.
    Per cert, molt bo, de debò.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s