Articles

El temps

[Publicat a la revista Xercavins núm. 14, agost 2003)

El temps és un valor ambigu i explicar-lo amb paraules és una experiència complexa que demostra la imperiosa necessitat que tenim els humans d’atènyer la realitat, de classificar-la, de reduir-la a convencions; de manipular-la en definitiva…

Tot i que, amb el rellotge a la mà, el podem mesurar amb una gran precisió, el temps no deixa de ser absolutament relatiu: una relativitat que prové de la freqüència amb què evoluciona el nostre sistema solar. En concret un any dura exactament 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,51 segons; i aquest “excedent temporal” sobrant dels 365 dies és el que provoca i justifica l’existència dels anys “de traspàs”, o sigui de 366 dies, com a mesura de correcció o més exactament de sincronització dels rellotges amb els astres, ja que si tots els anys tinguessin 365 dies aniríem deixant en el camí fraccions de temps que al final provocarien un desgavell en la puntualitat dels cicles estacionals.

Una altra cosa és la percepció individual que tenim del temps. Aquest aspecte té a veure més amb la subjectivitat i amb l’activitat neuronal que amb el rellotge. En definitiva, el temps és l’espai que hi ha entre la vida i la mort, entre el naixement i el decés, entre el primer i el darrer alè. I l’exactitud amb què mesurem el temps es contraposa amb la variabilitat amb què el percebem al llarg de la nostra vida. Quan som joves –vull dir molt joves, infants–, el temps és una càrrega enganxifosa, pesada, que no avança ni per mal de morir. Als set anys ens morim per tenir-ne catorze, als catorze anys frisem per tenir-ne divuit, als divuit en voldríem tenir vint-i-cinc… I aquest desig que el temps avanci ràpidament té a veure amb la necessitat de ser independents, lliures, de dur a terme grans projectes… Però arriba un moment de la nostra vida, a partir de la tercera dècada en què la percepció comença a canviar. El temps és el mateix però la realitat comença a ser una altra: les obligacions laborals, els compromisos familiars, els
contractes bancaris, els maldecaps, de vegades la fallida dels projectes forjats en la joventut, la constatació que cada dia que passa avancem cap a la mort… són variables que precipiten que el temps comenci a escolar-se ràpidament. Ja no tenim temps per a res. La realitat comença a succeir-se en una seqüència imparable consistent a dormir, menjar, treballar… I és aquí on cal aturar-se i reflexionar, per recuperar la mesura del temps.

Alliberar-se de l’esclavitud del rellotge pot ser un bon començament; prescindir de la televisió en les hores de lleure és una millora notable. Recuperar vells projectes personals és totalment definitiu…

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s