Ficcions, Música, Memòria

Tot de camps verds

Introducció. Vaig néixer lluny del mar, prop d’un riu que ara recordo lleuger i vigorós, amb el sabor fresc de la fruita cruixent i el misteri d’un cicle infinit. El tinc en el punt més tangible de la memòria i al rerefons dels meus ulls, com la imatge d’un amor adolescent que mai no s’acaba. Els dies de sol, un ramat passava darrere un pastor. Un gos corria pels prats, amb l’encàrrec de mantenir la direcció correcta i esperonar els animals endarrerits. Dies de pluja, contra els vidres entelats, dibuixant amb els dits camins cap a qualsevol lloc, fins als límits de la finestra. Paisatge nítid que torna, com l’instant d’una gran fotografia en moviment.

Tema. No en vas ser tu el responsable, sinó l’oblit. Una harmònica abandonada a l’ampit de la finestra del cobert de la cabana. Un tresor trobat qualsevol tarda d’estiu, cap al tard. Una mirada fugissera a dreta i esquerra i llavors l’instant màgic; amb la fredor del metall a la mà i la complicitat d’una butxaca plena de pols i d’il.lusió. A partir d’aleshores, tots els matins van ser un de sol. Assegut al peu del lledoner, capturant melodies apreses a la vora del foc, fins que passava l’hora de dinar i baixava corrents cap a taula. I les tardes a la ciutat. La familiaritat de les meuques del bordell que em tractaven com el fill que els hagués agradat tenir, mentre esperava que tu —el meu pare— apaivaguessis el teu delit. I el camí de retorn cap a casa, sobre el carro, amb la pols del camí… I les nits de tertúlia a la fresca fins que la son imposava la seva dolça presència. Tots els somnis convertits en el mateix somni: tot de camps verds al meu davant… I una harmònica per a intentar explicar-los.

Pont. La resta ha estat temps per endavant. Per modelar tot allò que ja havia après abans de proposar-m’ho. El meu primer saxo i la música de debò, la del sentiment, la que et surt del ventre i et posa la pell en guàrdia. La meva vida dins un estoig de fusta negra. Viatjar en tren per explicar arreu que l’aigua cau del cel i que els vidres s’entelen. Que a l’interior hi ha tot de camps verds i rius que ens ensenyen el camí fins al mar. Que tot comença i tot acaba damunt de l’escenari. Que la veritat és aquell moment de felicitat sota un lledoner…

Solo de saxo. M’ha tornat a passar avui. He pensat en tu, pare. Una corrua de meuques m’ha vingut al pensament i m’he adonat que t’estimava. Ara les tinc totes al meu davant, amb les cames obertes. Les veig des d’aquí dalt de l’escenari. La mateixa sensació de quan somiava tot de camps verds i els intentava explicar amb l’harmònica, sota el lledoner. I tu que desapareixes del meu costat amb una dona i et perds en les escales que van al pis superior. I jo des d’aquí baix et veig fent-li l’amor. Estic tocant per a tu, pare; i ni tan sols te n’adones. Baixa dels núvols. Puja amb mi a l’escenari. Seu al meu costat i escolta’m, ni que sigui per darrera vegada. Després torna, si vols, cap a casa, amb el carro, pel camí polsós. I aquesta nit, quan segueu al cobert a prendre la fresca, recorda que tens un fill. Jo dibuixaré, amb els dits, camins cap a qualsevol lloc sobre els vidres entelats, fins als límits de la finestra.

Coda. Després d’ara mateix, tornaré a començar. La meva vida és dins un estoig de fusta negra. De fusta de lledoner. Al meu davant hi ha tot de camps, tot de camps verds que esperen algú perquè els expliqui.•

(Text publicat a la revista Jazzology, desembre 1995)

Anuncis
Estàndard

One thought on “Tot de camps verds

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s