Articles

El soci 169 confessa

[Publicat originalment a la revista Jazzology, núm 11. Març de 1997. 10è aniversari dels Amics del Jazz de Lleida]

Crec que va ser el 1990 quan, lliurement i sense cap tipus de coacció, em vaig associar als Amics del Jazz de Lleida. I ho vaig fer com una excepció a les meves escasses inclinacions corporatives, a consciència que aquesta decisió afectaria el meu sempre misèrrim compte corrent i amb l’agreujant de ser estranger habitual en una ciutat que, tanmateix, havia visitat gairebé a diari durant cinc anys de litúrgia universitària. Segurament van ser els sopars que fèiem alguns dijous amb els col·legues d’aula i que acabaven sempre a l’enyorada Sala Europa, que em van permetre entrar en contacte amb aquest grupuscle actiu i simpatitzar amb els seus correligionaris.
En aquella època ja m’agradava escoltar jazz. La meva infecció havia estat constatada anys enrere, en l’etapa final de la meva infantesa quan escoltava les cintes de Glenn Miller i Harry James que el meu pare feia sonar als altaveus del Citroën GS quan sortíem de viatge. Fins i tot havia iniciat ja les meves incursions als escenaris, juntament amb alguns amics, amb els quals vam crear a Balaguer primer el grup Cabàs de Jazz i després Rwanda Burundi, un curiós combo de fusió que va sorgir de manera informal i que, gran sorpresa, va ser seleccionat el 1988 pel Ministerio de Cultura a la Muestra Nacional de Jazz para Jóvenes Intérpretes que va tenir lloc a Eivissa i entre el jurat de la qual recordo el saxofonista Pedro Iturralde. Allà vam tenir l’oportunitat de mesurar els nostres innocents màstils amb intèrprets que després han fet forat en el panorama jazzístic estatal, entre ells el del valencià Ximo Tebar.
Com calia esperar, no vam obtenir cap premi. Però el grup va evolucionar i finalment en va resultar la formació Tunísia, més propera al blues i que, gràcies a la invitació dels Amics del Jazz, va tenir l’oportunitat el 1990 d’obrir a Lleida la primera edició del Chicago Blues Festival en la qual Jimmy Johnson va marcar-se un concert memorable.
La meva relació amb els Amics del Jazz ha tingut encara un altre esglaó: la meva participació en la confecció de la revista Jazzology, en la qual sovint també col·laboro.
Puc afirmar —i acabo— que gràcies als Amics he tingut l’oportunitat de créixer com a amic/amant d’aquest gènere musical, he pogut gaudir d’un sarpat de bons concerts i fer bons amics. La meva relació amb aquest carall de música ha evolucionat al compàs de l’aprenentatge que ells m’han ofert. Durant tots aquests anys m’han fet copartícip d’un projecte que no sempre ha tingut el vent a l’esquena: el de difondre, banyudament i amb coherència, una música que difícilment mai serà majoritària, però que neix de la més profunda autenticitat.
Des de la més etèria de les militàncies, per molts anys, amics!

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s