Ficcions, TotsPúblics

El rei, el cavall, la llebre, el pastor i l’arbre

[Conte explicat a un auditori d’infants de l’Escola Pia de Balaguer el dia de sant Jordi de 1995]

Temps era temps, quan el cel era net, els pastors assedegats bevien l’aigua cristal·lina del riu, els boscos tenien arbres i els conills corrien lliurement pel camp sense por de ser esclafats per algun tot terreny, un bon dia el rei passejava pels seus dominis a cavall, acompanyat del seu seguici. Era primavera i els camps vessaven de flors i d’animalons que corrien contents d’un costat cap a l’altre. El rei estava embadalit per l’espectacle de llum i color de la natura: el blanc de l’ametller i el verd dels prats, el blau del cel i el constrast marronós de la terra humida.

El cavall del rei era jove i robust i ell sol tenia la força de quatre de la seva espècie. Però també era juganer; i una de les coses que més li agradava era empaitar animalons salvatges. Tot d’un plegat es va plantar al mig del camí una llebre que es quedà mirant fixament als ulls del cavall, com aquell que diu:

—A veure si m’agafes, cara de cavall!

I efectivament el cavall del rei va començar una cursa endimoniada darrera de la llebre. El rei, sobtat per la inesperada persecució, va perdre el domini de l’animal, i ja me’l veieu —aquí m’agafo, allà m’arrepenjo— abraçat al coll del seu cavall i amb les cames pengim-penjam com un titella maldestre. La llebre i el cavall seguien la persecució, ara per entremig del bosc. El rei va perdre les botes, els pantalons i fins i tot la corona sense poder fer res per aturar el cavall, fins que, en un revolt més pronunciat, va anar a caure sobre un esbarzer on va quedar mig estabornit. El pobre rei, inconscient i perdut va quedar allí estirat fins que un bon pastor que tornava cap a casa el va veure i s’hi va atansar.

—Ep, mestre, desperteu, que el sol ja és amunt -feia el pastor, fins que aconseguí despertar el rei, tot i que no el reconegué.

El pastor s’endugué el rei cap a casa i li oferí la seva hospitalitat. Li va donar de menjar i de beure, i quan el rei se sentí refet li digué:

—Bon pastor, m’heu salvat d’un malpàs. No us n’heu adonat però jo sóc el rei i en recompensa per la vostra acció us ho vull agrair amb un privilegi. Així que demaneu allò que vulgueu i jo us ho concediré.

El pastor no s’ho acabava de creure. Havia tingut el mateix rei assegut a la seva taula i no se n’havia adonat. Tot d’una digué:

—Majestat, sóc un humil pastor que viu del seu ramat i són moltes les jornades que no tinc ni un crostó de pa per dur-me a la boca. Qualsevol cosa que feu per mi em serà un regal del cel.

El rei, pensatiu, digué:

—Com que veig que ets un home bo i humil no vull que pateixis mai més les mancances de la pobresa. A partir d’avui seràs el propietari d’aquest bosc ple d’arbres i animals perquè en treguis tots els beneficis que puguis. Tots els arbres, els fruits, els animals i les plantes d’aquest bosc són teus a partir d’aquest moment. I perquè recordis el teu rei, et mano que cada dia de l’any tallis un arbre vell i podrit i en plantis un de jove perquè el bosc es regeneri i no perdi la seva frondositat.

—Molt bé, majestat, així ho faré.

I així fou com el pastor mai més no patí gana; ni fred, perquè amb la llenya del seu bosc pogué alimentar la foguera de la seva llar.

Van passar els anys i el pastor, ja vellet, va morir. La propietat del bosc va passar als seus fills i quan aquests també van morir, als fills dels seus fills i així successivament fins que un mal dia, un dels descendents d’aquell humil pastor, molt més egoista, avar i gandul, com que no volia seguir amb aquell antic manament del rei de tallar i plantar els arbres va decidir vendre’s el bosc a uns estrangers. I aquests van decidir tallar tots els arbres menys un, el més alt i frondós. I al lloc on hi havia hagut el bosc hi van aixecar una fàbrica de paper. L’arbre solitari del bosc es consumia dia a dia amb el fum de la fàbrica fins que al cap d’un temps va morir. Al lloc exacte on hi havia hagut aquest últim arbre hi van aixecar una xemeneia molt alta. I diuen que l’esperit del rei resta per sempre al seu interior. Avui en dia la fàbrica ja està tancada i cada primavera, al capdamunt de la xemeneia, hi floreixen unes fulles. Si teniu uns prismàtics i hi mireu atentament les podreu veure…

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s