Ficcions, TotsPúblics

El mite de Castellverd

[Conte publicat originalment a la revista Xercavins núm. 16, febrer 2004]

Com cada diumenge pel matí, l’avi Flavià i el seu nét Gelabert van sortir a passejar. De sobte, Gelabert, que sempre feia moltes preguntes, va dir al seu avi:

—Per què aquest poble es diu Castellverd?

L’avi, a qui li agradava d’explicar històries i llegendes, li va dir:

—Avui t’explicaré una història sobre Castellverd.

I, prenent aire, va començar.

“Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un senyor riquíssim, que va manar construir un magnífic castell. Tan gelós era de la seva fortuna que volia la fortalesa més ben protegida de la contrada, per la qual cosa ordenà que aixequessin una gran torre amb unes muralles molt gruixudes i, a l’interior del recinte, uns bellíssims jardins on hi va fer portar els arbres més frondosos i les plantes més exòtiques. Amb poc temps, els arbres es van fer tan alts que sobrepassaven les muralles i les plantes s’enfilaven per la torre i s’emparraven per les muralles i queien cap a l’exterior. El castell era tan ple de fulles i flors que quan te’l miraves des de la llunyania haguessis dit ben bé que era de color verd. Els vilatans i els qui passaven pels camins propers es meravellaven de la seva bellesa i de seguida tothom el va conèixer com el Castell Verd. Però vet aquí que el senyor, que era molt avar però també molt devot i temerós de Déu, un dia va decidir anar a terra d’infidels a conquerir ànimes, tresors i territoris. Així que empenyorà el castell i va gastar tota la seva fortuna per reclutar un exèrcit grandiós, de més de mil homes, amb les millors armes i els millors cavalls de tot el país, convençut que retornaria en poc temps amb la seva fortuna multiplicada per tres i amb tants esclaus infidels com homes tenia el seu exèrcit. L’expedició va marxar un matí aixecant una gran polseguera però mai més no se’n va saber res. El Castell Verd va perdre el seu senyor i, amb ell, l’esplendor dels seus orígens. Els anys van anar passant i el castell anava canviant de mans, cada vegada més ruïnós i decrèpit. Però el mite de la seva bellesa era tan gran que tothom el continuava anomenant el Castell Verd. Un dia va arribar al poble una bruixa que anava muntada en una somera i acompanyada d’un mussol. Buscava una casa per viure i, preguntant, preguntant, els de la vila del Castell Verd li van dir que l’única casa disponible era el castell. I, dit i fet, la bruixa va comprar el castell per unes poques monedes d’or. La bruixa s’hi va instal·lar i molts vilatans van estar contents amb l’esperança que finalment algú el tornés a habitar i li pogués retornar almenys una part de la seva bellesa pretèrita. La bruixa, que era molt llesta i perversa, de seguida es va adonar que amb els seus encanteris i amb l’ajut del seu mussol podria dominar els vilatans. I, efectivament, al cap de poc temps va fabricar un perfum que desprenia una aroma molt dolça i penetrant. Aquest perfum tenia la particularitat de fer veure una realitat diferent, molt més bella, a qui l’ensumava. Així, la bruixa es ruixava amb el perfum i sortia a passejar cada dia per la vila, entre les parades del mercat. Poc a poc, la majoria de vilatans van quedar sotmesos a l’encanteri i l’efecte va ser espectacular. Allà on havien tingut barraques hi veien palauets, les someres que tenien als estables ara eren magnífics corsers, les olles d’aram que tenien a la cuina s’havien tornat increïbles recipients d’or i, com no, el castell decrèpit i ruïnós tornava a ser el magnífic i frondós Castell Verd dels seus orígens. Els vilatans tornaven a estar encantats de viure a la vila del Castell Verd i a la bruixa la van començar a anomenar Missenyora. La tractaven com a una veritable senyora i s’esforçaven a dur-li pastissos i regals un dia rere l’altre. L’encanteri només tenia un inconvenient per a la bruixa: s’havia de renovar periòdicament perquè, si no, perdia els seus efectes. La base del perfum era l’herba ranera que es trobava als marges dels braçals. El mussol de la bruixa sortia cada dia a buscar herba ranera, però cada cop l’havia d’anar a buscar més lluny perquè no tenia temps de tornar a néixer allà on ja havia estat collida. Les sortides del mussol eren cada cop més llargues: primer un dia, després dos, al cap de poc quatre i després una setmana, dues… La bruixa estava cada cop més neguitosa, però entretant seguia sortint un cop per setmana al mercat amb el seu perfum dolcíssim. Aviat el va haver de començar a racionar i els efectes sobre els vilatans duraven cada cop menys temps. Alguns d’ells, quan marxaven de viatge uns dies i tornaven a Castell Verd, s’adonaven que alguna cosa passava però de nou l’encanteri els sotmetia a la fantasia. Finalment, va arribar el dia en què el mussol es va absentar durant gairebé un mes. La bruixa estava desesperada perquè havia exhaurit el seu perfum màgic. Els vilatans van començar a despertar del seu encanteri i es van adonar que les someres eren someres, que les barraques eren barraques, que les olles d’aram no eren luxosos recipients d’or i que el Castell Verd estava a punt de caure. La majoria dels vilatans van anar en grup cap al castell i van exigir explicacions a la bruixa i l’acusaven d’haver-los enganyat durant tant de temps. Ella es limitava a dir que allò no era veritat, que no era culpa seva, que ella no havia fet res… Quan el mussol va tornar amb l’herba ranera ja era massa tard. La bruixa va fugir de nit amb la seva somera i va abandonar el castell. Els vilatans van tornar a ser els pobres infeliços que havien estat sempre i al cap de poc temps el castell es va enfonsar amb un gran estrèpit. Amb les pedres que van quedar amuntegades els vilatans es van construir cases noves i van poder empedrar els carrers. Allà on hi havia hagut la torre del castell van decidir plantar-hi un gran arbre que en poc temps es va fer alt i frondós.”

I fins aquí la llegenda de Castellverd —va fer l’avi Flavià—. El Gelabert estava bocabadat amb la història que acabava de sentir. Però de seguida va preguntar: Poc a poc l’avi Flavià el Gelabert havien anat caminant fins a la plaça del Castell. A Castellverd no hi havia cap castell, però al mig de la plaça hi havia un magnífic i altíssim roure, centenari, que a l’estiu feia una ombra excel·lent.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s