Ficcions

La mort i el pianista

El Max s’ha assegut instintivament davant el piano i no ha pogut evitar que les llàgrimes brollessin als seus ulls. No ha deixat de ser mai un excel·lent pianista de jazz, tot i que han passat deu anys des que va atacar la seva darrera peça. Els mateixos deu anys que han passat d’ençà de la mort de la seva mare. Se li fa difícil d’evitar el record. Tot d’una li arriba la imatge del vell piano de paret davant el qual va començar, de ben jovenet, a temptejar notes i escales; i la veu llunyana de la seva mare que, des de la cuina, seguia les seves evolucions musicals.

—Quan acabis l’exercici d’arpegis has de practicar una estona més amb la mà esquerra…

Va debutar el 1973 en un tenebrós night-club que era sovint visitat pels vells músics de jazz de més prestigi. No va tardar a captar l’atenció de Keith Barranco, un reputat saxofonista, que el va cridar per a integrar-lo a la seva banda. Va recórrer bona part del país amb Barranco, i la seva qualitat com a sideman i també com a solista, i els elogis que rebia en cada actuació van despertar l’interès d’un dels productors més importants de la indústria jazzística d’aquells anys —John Pippers—, que li va oferir d’iniciar carrera en solitari i començar a enregistrar els seus propis discos. Així va ser com Max va fer-se un nom propi, encoratjat per la seva mare, a qui Max sempre va voler a prop quan era dalt de l’escenari o a l’estudi de gravació. Deia que li donava bona sort i inspiració, i això li va suposar més d’un enfrontament amb el mateix Pippers.

El dia que la seva mare va morir, Max es trobava a casa seva treballant. Preparava una versió de “Never let me go” quan va sonar el telèfon. La notícia el deixà absolutament abatut. Max s’assegué davant el piano i no pogué evitar les llàgrimes. Va estar així, plorant, més de dues hores.

John Pippers no es va prendre seriosament les paraules de Max. No podia abandonar els escenaris en aquell moment, en què tot els anava a favor. Però Max ho havia repetit d’una forma tan categòrica que Pippers no va poder dubtar. Van trencar les seves relacions. Pippers no havia entès mai el sentiment que unia Max a la seva mare i, és clar, ara tampoc no entenia la seva decisió de retirar-se.

Han passat deu anys. I ni una sola vegada Max no ha estat capaç d’aixecar la tapa del seu Steinway. Mai més no ha tingut la temptació de recórrer el teclat amb els seus dits, ni després de llegir les dures crítiques que van aparèixer als diaris —que el qualificaven de pianista edípic i de músic pueril—, sens dubte instigades pel totpoderós Pippers. Al llarg d’aquest temps ha estat bevent de manera exagerada i ha descurat la seva vida fins al punt de quedar gairebé arruïnat i pròxim a la indigència. Alguna nit en què deambulava ebri pels carrers s’havia topat antics coneguts i amics que ni tan sols el reconeixien. Ha envellit considerablement, molt més que no li tocava a la seva edat. S’ha estat relacionant amb putes i mafiosos. La seva vida ha estat sovint en perill; però mai com el dia en què un automòbil el va fer anar pels aires mentre travessava un carreró fosc. Això va ser fa alguns mesos. Max va quedar en un coma profund del qual va despertar fa només tres setmanes.

Avui el Max ha sortit de l’hospital. Ha demanat al taxista que el portés al cementiri. Ha dut flors a la seva mare, però no s’hi ha entretingut gaire. Ha tornat en autobús cap a casa seva. Alguna cosa ha canviat. El Max ja no és el mateix perquè ha vist la mort de ben a prop. En baixar de l’autobús ha entrat en un bar i ha demanat un cafè. A prop de la barra hi ha un piano, de paret, molt semblant al vell piano amb què havia començat a practicar les seves primeres escales. Ha pagat el cafè i ha anat directament cap al piano. El Max instintivament s’hi ha assegut. Ha obert la tapa i no ha pogut evitar que les llàgrimes brollessin als seus ulls. Ha aixecat les dues mans i les ha fet reposar suaument sobre el teclat.

Never let me go —ha pronunciat pausadament.I la balada ha sorprès el propietari del bar. Feia anys que ningú no tocava el vell piano amb aquell sentiment; potser més de deu.

Conte publicat a la revista Jazzology, desembre de 1993

Anuncis
Estàndard

One thought on “La mort i el pianista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s