Articles

Literatura de Ponent: d’horta o de secà?

Article publicat originalment a la revista Ressò de Ponent, núm 128, l’abril de 1995

Els meus padrins van ser pagesos tota la vida. Tenien terra, un hort, a prop de Balaguer. Hi cultivaven fruita i hortalisses que després la meva padrina venia al reng, a la parada de la plaça del Mercadal. Van treballar molts anys de sol a sol, lluitant contra les inclemències i les adversitats. Quan va arribar l’hora, es van jubilar i van vendre les terres. Els meus padrins van ser Pagesos Catalans de Ponent? Doncs, segurament. Però estic convençut que mai no van perdre ni cinc minuts intentant esbrinar si aquesta era la denominació que més els esqueia atenent l’activitat professional que realitzaven.

En tot cas ells es confessaven pagesos, així a seques, perquè treballaven la terra i, a més, els agradava la seva feina i no en volien fer d’altra. I sé que el meu padrí va defensar, amb més o menys encert, els interessos que, com a pagès, es creia en el dret de defensar. Per a ell i la seva família i també per a tot el col·lectiu de pagesos que, com ell, treballaven la terra a Balaguer o a la comarca. Per això va voler entrar en contacte amb sindicats i partits polítics que sintonitzaven amb la seva idea de política, principalment agrícola. Per a moltes persones el meu padrí va ser un pagès polèmic. Però, en realitat, no era polèmic. Només polemitzava quan era realment imprescindible. I, en tot cas, sempre amb arguments consistents i raonats. En fi. Crec que els meus padrins van ser uns bons pagesos. I això sí que ningú no ho pot posar en dubte.

Però bé. Entraré al tema perquè sinó pensareu que me n’he anat a l’hort, que m’agrada saltar per les branques o que he caigut del cirerer. No voldria remenar les figues d’un altre paner i per això intentaré canalitzar la meva reflexió cap a una altra parcel·la del conreu. Existeix realment una Literatura Catalana de Ponent? D’entrada he de confessar que a mi no m’han agradat mai gaire les classificacions o etiquetes. Entre altres coses perquè sempre acostumen a ser restrictives i, en darrera instància, incertes. I perquè cada dia estic més convençut que tot és molt relatiu i no existeix la veritat com a valor absolut.

El fet que algú parli dels escriptors de Ponent, així, alegrement, em sembla com a mínim una frivolitat. O és que potser es donen una sèrie de característiques —que jo no sé veure— perquè es pugui parlar seriosament d’una generació o d’una escola o, ni tan sols, d’un grup d’escriptors que tenen coses en comú i actuen sota una mateixa motivació? I que em perdoni qui m’hagi de perdonar. No és pas la meva intenció encendre una polèmica que pugui ofendre sensibilitats…

No veig, ara per ara, més que un motiu que avali la teoria dels literats de Ponent: justament la denominació d’origen, el fet que la gent que actualment es dedica a escriure per aquestes terres ha nascut precisament en aquestes terres, prou diverses d’altra banda com perquè es pugui diferenciar entre muntanya i plana, horta i secà. A part d’això, ni l’estil, ni el gènere, ni l’edat, ni els temes, ni les influències, ni el contacte personal, ni els interessos, ni cap altre factor de cohesió em ve al cap per a justificar-la… Tinc més la impressió que es tracta d’una sèrie d’individus que la campen individualment, cada u per la seva banda.

Hi cap encara una altra possibilitat: pot ser que dintre d’aquesta classificació no m’hi comptin i per això no m’hi sé reconèixer. En aquest cas, encara estaria disposat a acceptar-ho. Tot i que em sabria greu, perquè ja que som pocs… com a mínim ben avinguts.

No voldria pixar fora de test, però em sembla que abans que puguem parlar d’un col·lectiu d’escriptors de Ponent, caldrà que plogui molt. Per què no deixem el debat de les etiquetes per als futurs historiadors de la literatura i nosaltres ens dediquem a escriure? Al capdavall és allò que volem fer, no? Ja hi ha exemples prou significatius d’autors que han publicat i són llegits enllà de la Panadella. Això és el que compta. Produir, vendre i ampliar mercat. Amb un treball de qualitat, és clar. No caiguem en la temptació fàcil de mirar-nos el melic de l’autocomplaença. I, sobretot, no ens posem a discutir sobre coses que no s’ho mereixen.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s