Ficcions

La intempèrie de la vida

…Jo intento despullar-lo, el piano…, li faig mostrar tot allò de què és capaç. Me’n serveixo per a provocar-me plaer i provocar-ne a l’altra gent… declarava el Max en una entrevista que li havia fet un periodista imbècil feia gairebé vuit anys. Havien estat unes paraules espontànies, fruit de la catarsi a la qual arriba després de cada concert, en un camerino que feia olor d’humitat i de tabac de pipa holandès. Era un qüestionari digne d’un aprenent maldestre que Max s’havia pres com un joc de despropòsits i que havia acceptat de mala gana …No sóc un intel·lectual. Les collonades filosòfiques les deixo per als crítics. Em considero un proletari de l’instrument, un obrer, un esclau en definitiva. Perquè la música neix del sentiment i no de l’elucubració. I el sentiment es va modelant amb el temps, amb la intempèrie de la vida. Amb les patacades que toca encaixar i amb les alegries que, per ventura, de tant en tant, ens aplanen la caminada. La música surt del cor, és una cosa autèntica; però és un llenguatge que no tothom arriba a comprendre plenament…

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s