Ficcions, Oficis específics

El problema dels trens

A propòsit de la pel·lícula Martin’s Day

El problema dels trens és que separen les persones. I això ho sap molt bé el Martí. D’ençà que el van jubilar de treballar, ara fa un any i mig, l’estació de trens s’ha convertit en la seva segona casa. S’hi passa tantes hores com pot, faci sol, plogui, faci vent o hi hagi boira. El reconforta una barbaritat el moviment de gent carregada de maletes, d’estudiants carregats de llibres, de trens carregats de mercaderies i de dones carregades de canalla.

Ell no espera ningú, només observa. Simplement està allí, li agrada formar part del paisatge de l’estació, perquè s’hi troba a gust. Coneix, un a un, tots els qui hi treballen; no personalment, perquè no en sap els noms, ni tan sols hi ha parlat mai. Però els ha vist tantes vegades que és com si fossin els seus fills, o els seus germans. Els ha vist a diari durant un any i mig, i sap com treballen i com actuen. Fins i tot està segur de saber —bastant aproximadament— com pensen.

El Martí sap perfectament que el problema dels trens és que separen les persones, perquè ho veu sovint. Però ningú no li ha preguntat mai quin és el problema dels trens. Ell ho ha reflexionat llargament moltes vegades caminant al llarg de la via. Li agrada passejar en la direcció dels trens que se’n van. Tot i que sap que està prohibit i li han cridat l’atenció més de quatre vegades. Ell hi torna. A un jubilat com ell ningú no li ha de prohibir que passegi per les vies, perquè és una de les poques coses que li queden per fer.

El drama —pensa—, és que els trens separin les persones. Sobretot quan —com avui— veus que s’atansa la màquina i algú es llença a les seves rodes. Llavors apareix l’ambulància, la policia, el jutge i feina rai a recollir els fragments dispersos, ordenar-los, identificar el cos i donar les instruccions perquè se l’emportin al dipòsit de cadàvers…

(Conte inclòs al volum Oficis específics, 1996)

 

Anuncis
Estàndard

One thought on “El problema dels trens

  1. Oh, quin final més inesperat… Jo m’anava identificant amb en Martí i pensava (com ho he pensat moltíssimes vegades): jo, quan em jubili, me n’aniré a badar tot el dia, a una estació de trens, a un aeroport, a un mercat… per copsar tot això que copsa en Martí. Inevitablement, posats a badar, també assisteixes a fets dramàtics. Dramàtics de debò. I igualment inevitable és pensar en les motivacions del que s’ha llençat a les rodes, i el món va donant voltes, sense parar, sense parar mai…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s