Contraccions

Els fils de la memòria

Hi ha dues coses que no puc suportar: les pel·lícules nordamericanes ambientades als instituts i els sopars d’exalumnes. Les primeres tenen un nosequè de llunyà i d’hortera, precisament per nordamericanes. Els segons tenen un punt de romanticisme gratuït, accessori, que t’enfronta amb una realitat que ja no és aquella realitat, i amb la mandra d’haver de recapitular què has estat fent tots aquests anys.

Evocar els anys d’institut és invocar una etapa de la teva vida. És inútil demanar una lògica seqüencial al record. El record sempre és fragmentari i, per tant, injust. Se t’apareixen escenes, intentes acordar noms amb fesomies, estires fils de la memòria que sovint es trenquen, s’enreden entre ells.

Què queda d’aquella realitat anys després? Queden principalment els pocs amics de veritat que encara conserves, l’agraïment a un professor que realment et va ensenyar llatí, les fotos d’un viatge a Mallorca… Però queda, sobretot, la consciència d’una etapa viscuda intensament, en què no importava tant memoritzar fórmules matemàtiques o dates històriques com aprendre a ser persones, a canalitzar les energies i les habilitats de cadascú. Els professors feien veure que ens ensenyaven i els alumnes féiem veure que apreníem. Tothom sabia qui acabaria aprovant i qui acabaria suspenent. Però això no importava. Érem allí, compartint un temps i un espai, fent un camí que ens havia de conduir impepinablement cap a l’edat adulta.

Dels companys d’aquella època n’hi ha que a hores d’ara són directors generals, electricistes, professores d’institut, paletes, metges, empleades de banca, jardiners, arqueòlogues, artesans de la ceràmica, biòlogues… En general, i amb comptades excepcions, allò que de forma embrionària ja era cadascú fins i tot abans de trepitjar l’institut per primera vegada. [16/08/2004]

Anuncis
Estàndard

4 thoughts on “Els fils de la memòria

  1. La veritat és que aquests sopars van molt bé per recordar coses que havies oblidat. De fet ho dic, perquè l’últim i únic sopar d’aquests al que he anat, em va servir per una cosa: recordar perquè ja no veia a ningú dels allí presents. Realment em va anar bé.

    M'agrada

  2. Jo he perdut la pista de la majoria del meus companys i companyes de l’institut. Però conservo encara un record agradable d’aquella època i l’evoco quan em refugio en la nostàlgia.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s