.OBRA, .REFERÈNCIES

La literatura feliç no té història

Per Carme Vidal Huguet

[Article publicat a la revista Ressò de Ponent, núm. 130, el juny de 1995]

“Eduard Ribera va entrar al món de les lletres amb molta discreció i, sobretot, amb molta prudència”

De fet, Eduard Ribera, d’ençà que el 1987 va guanyar el premi de narrativa Ciutat de Balaguer amb el volum La casa per la finestra, va entrar en el món de les lletres amb molta discreció i, sobretot, amb molta prudència: amb passos molt ben calculats. No pas sense passar, però, per les col·laboracions en diverses revistes. Si en el volum aquell de l’any 1987 hi trobàvem narracions curtes que podien anar des de la recepta de cuina a jocs lingüístics molt ben travats, amb un estil que sovint ens recorda els millors textos del primer Monzó, ara, El mite de la darrera llàgrima ens presenta dues narracions amb molta vida, és a dir, amb uns personatges carregats de força psicològica. Tristes, tanmateix, totes dues; i és que Eduard Ribera, com André Gide, sap que la literatura feliç no té història.

Tant la Marta com en Moliner, els protagonistes, l’una de “El mite de la darrera llàgrima” i l’altre de “Els ulls del gat a la penombra”, respectivament, tindran unes vides absolutament marcades pels seus superiors. La Marta, una nena de deu anys, pels seus pares. En Moliner, un encarregat de fàbrica, pel seu amo. Tots dos hauran d’aprendre a volar sols. La nena haurà d’aprendre a enfrontar-se a la vida sense pares després de quedar òrfena de pare i de ser abandonada per la mare; i en Moliner tindrà a les mans les armes del poder, després, és clar, del traspàs de l’amo.

En aquestes dues històries no hi ha res de ciència-ficció, sinó que evidencien que la literatura copia de la realitat. Una realitat, però, que nosaltres sovint intentem d’entendre a través de ficcions com ara aquestes. ¿No és real que l’home no ha après encara a conviure amb la diferència? ¿I no és igualment real que sovint hi ha qui es creu que el poder vol dir el dret?

El mite de la darrera llàgrima dóna resposta aquests interrogants, perquè en el fons totes dues narracions volen ser una crítica corrosiva contra la moral del poder; independentment de quina sigui la manifestació d’aquest poder.

Que Eduard Ribera sap treballar els mots de la tribu ja va quedar demostrat amb La casa per la finestra. Que és capaç de mantenir el lector absolutament atent al fil del relat ho corrobora el Mite que ara ens ocupa; i que està preparat per oferir-nos una novel·la és el vot de confiança que fem tots els lectors que l’hem anat seguint.

No voldré acabar aquesta nota sense fer referència a la materialització de les narracions en forma de llibre. Ja a La casa per la finestra l’autor ens va sorprendre amb una edició que combinava esplèndidament els textos amb uns dibuixos de Josep M. Súria. El mite de la darrera llàgrima se’ns ofereix també il·lustrat; ara, però, de la mà de Manolo Bellver que hi ha manifestat el traç segur d’aquell que hi ha sabut captar el sentit. Llàstima que aquest sigui un llibre només per als lectors que s’ha volgut triar l’autor. Això no obstant, tindrà la sort que serà d’aquells pocs que corren, avui, de mà en mà.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s